Arrels culturals: androcentrisme i rols de gènere
La violència de gènere no es pot entendre únicament com un conjunt d’actes individuals, sinó com un fenomen profundament arrelat en estructures socials i culturals. Un dels conceptes clau per comprendre-la és l’androcentrisme, és a dir, la visió del món que situa l’home com a centre i mesura de totes les coses. Aquest marc invisibilitza les experiències femenines i legitima, sovint de manera implícita, relacions de poder desiguals.
Associat a això, els rols de gènere han configurat històricament expectatives diferenciades per a homes i dones. Mentre que als homes se’ls ha atribuït el paper de força, control i autoritat, a les dones se’ls ha assignat la cura, la submissió i la dependència emocional. Aquestes construccions no només limiten el desenvolupament individual, sinó que també poden generar dinàmiques relacionals en què la desigualtat es percep com a “normal”.
Des d’una perspectiva psicològica, aquestes creences s’interioritzen des de la infància i es converteixen en esquemes mentals que guien la percepció i la conducta. Així, moltes persones poden reproduir relacions desiguals sense ser plenament conscients d’aquestes influències. La violència, en aquest context, no sempre apareix com un acte extrem i evident, sinó com una continuïtat d’actituds i comportaments que reforcen el desequilibri de poder.
L’amor romàntic i la construcció de relacions disfuncionals
Un altre element central en la comprensió de la violència de gènere és l’impacte del model d’amor romàntic. Aquest imaginari cultural promou idees com la mitja taronja, la fusió total amb l’altre o la creença que l’amor ho pot tot. Tot i que poden semblar ideals inofensius, sovint contribueixen a normalitzar conductes problemàtiques.
Per exemple, la gelosia pot interpretar-se com una prova d’amor, el control com una forma de protecció, o el sacrifici personal com una mostra de compromís. Aquestes interpretacions distorsionades dificulten la identificació de situacions de risc i poden portar a mantenir relacions que generen patiment.
Des de la psicologia, s’observa que aquestes creences actuen com a filtres cognitius: condicionen la manera com s’interpreten les experiències i poden justificar comportaments abusius. Així, una persona pot minimitzar insults, menyspreus o actituds de control perquè encaixen amb el relat cultural de l’amor.
A més, el vincle emocional intens que sovint es genera en aquestes relacions pot reforçar la dependència. Aquesta dependència no és només afectiva, sinó també cognitiva: la persona pot arribar a dubtar de la seva pròpia percepció de la realitat, especialment quan hi ha manipulació psicològica.
Més enllà de la violència física: tipologies i cicle de la violència
Quan es parla de violència de gènere, sovint es pensa exclusivament en l’agressió física. No obstant això, la violència adopta múltiples formes, moltes de les quals són subtils i difícils de detectar. Entre elles trobem la violència psicològica (insults, humiliacions, gaslighting), la violència econòmica (control dels recursos), la violència sexual i la violència social (aïllament de l’entorn).
Aquestes formes de violència poden aparèixer de manera progressiva, cosa que dificulta la seva identificació. En aquest sentit, resulta especialment útil el model del cicle de la violència proposat per Leonor Walker. Aquest model descriu tres fases principals:
- Fase d’acumulació de tensió: apareixen conflictes, irritabilitat i petites agressions.
- Fase d’explosió: es produeix l’agressió més intensa, que pot ser física o psicològica.
- Fase de reconciliació o “lluna de mel”: l’agressor mostra penediment, afecte i promeses de canvi.
Aquest cicle tendeix a repetir-se i, amb el temps, les fases de tensió i agressió solen intensificar-se mentre que la fase de reconciliació es redueix.
Un aspecte clau és la detecció de senyals primerenques. Entre elles hi ha el control excessiu (sobre la roba, amistats o activitats), la gelosia constant, la desqualificació subtil, la culpabilització o la necessitat de saber constantment on és l’altra persona. Aquestes conductes, tot i que poden semblar menors al principi, constitueixen indicadors importants de risc.
La Teràpia Breu Estratègica: comprensió i intervenció
La Teràpia Breu Estratègica ofereix una perspectiva especialment útil per abordar la violència de gènere des del punt de vista psicològic. Aquest enfocament no se centra tant en les causes històriques del problema, sinó en els patrons actuals que el mantenen.
Un dels conceptes fonamentals és el de les “solucions intentades”. Sovint, les persones desenvolupen estratègies per gestionar la situació que, paradoxalment, contribueixen a perpetuar-la. Per exemple, intentar evitar el conflicte constantment pot reforçar el control de l’agressor, o justificar el seu comportament pot impedir establir límits clars.
Des d’aquesta perspectiva, la intervenció se centra a identificar aquests patrons i introduir canvis específics que trenquin la dinàmica problemàtica. Això pot incloure treballar la percepció de la realitat, reforçar la capacitat de detectar conductes abusives o desenvolupar estratègies per recuperar autonomia.
Un altre element clau és la manera com es construeix el significat de l’experiència. La Teràpia Breu Estratègica ajuda a reformular les situacions perquè la persona pugui veure-les des d’una nova perspectiva. Això és especialment rellevant en casos de violència, on sovint hi ha confusió, ambivalència i dificultat per identificar el problema.
Finalment, aquest enfocament posa èmfasi en la intervenció precoç. Detectar i abordar els primers senyals de violència pot evitar que la dinàmica s’intensifiqui i es cronifiqui. Això implica no només treballar amb les persones afectades, sinó també promoure una educació emocional i relacional que qüestioni els mites culturals i fomenti relacions més igualitàries.
