Quan parlem de salut mental, parlem de salut
Cada vegada és més habitual sentir parlar de salut mental. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació i les converses quotidianes han contribuït a normalitzar conceptes que fa només uns anys es mantenien pràcticament en silenci. Aquesta major sensibilització és, sens dubte, una bona notícia. No obstant això, també ha anat acompanyada d’un fenomen preocupant: la proliferació de persones que ofereixen serveis sota denominacions com “terapeuta”, “coach emocional”, “acompanyant”, “mentor” o altres etiquetes similars, sense que això impliqui necessàriament una formació sanitària ni una capacitació legal per tractar problemes de salut mental.
Aquesta realitat genera una confusió comprensible. Moltes persones desconeixen què significa exactament fer psicoteràpia, qui està autoritzat per exercir-la i quines garanties ofereix un professional qualificat. Tanmateix, aquesta informació és fonamental, perquè quan una persona pateix ansietat, depressió, un trastorn obsessiu, un trastorn alimentari, dificultats de parella o qualsevol altre problema psicològic, no estem parlant simplement d’un mal moment o d’una necessitat de consell. Estem parlant d’un problema de salut.
I, igual que ningú no acceptaria que una fractura fos tractada per algú sense formació mèdica, tampoc no hauríem de banalitzar l’atenció als trastorns psicològics. La salut mental mereix el mateix nivell d’exigència, rigor i protecció que qualsevol altra àrea de la salut.
Per això és important entendre que la psicoteràpia no és una activitat d’acompanyament emocional genèric, sinó una intervenció clínica dirigida a prevenir, avaluar i tractar problemes psicològics mitjançant procediments avalats pel coneixement científic. Això requereix una formació universitària específica, competències clíniques, supervisió i responsabilitat professional.
Escollir qui ens acompanya en un moment de vulnerabilitat no és una decisió menor. És una decisió relacionada directament amb la nostra salut.
Qui pot exercir legalment la psicoteràpia a Espanya?
Una de les idees equivocades més esteses és pensar que qualsevol persona que es presenti com a “terapeuta” està capacitada per tractar problemes psicològics. Però la realitat legal és molt diferent.
A Espanya, la professió de psicòleg és una professió regulada. Per poder intervenir clínicament sobre problemes de salut mental cal, en primer lloc, ser graduat o llicenciat en Psicologia. Posteriorment, és necessari haver obtingut una qualificació sanitària que habiliti per exercir en l’àmbit clínic.
Actualment, aquesta capacitació s’obté principalment per dues vies: mitjançant el títol de Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica, després de superar la formació sanitària especialitzada (PIR), o bé mitjançant el títol de Psicòleg General Sanitari, que permet desenvolupar activitat assistencial dins l’àmbit sanitari privat.
També els psiquiatres poden exercir psicoteràpia, ja que la seva formació inclou el diagnòstic i el tractament dels trastorns mentals, combinant, quan és necessari, intervencions psicoterapèutiques amb tractaments farmacològics.
Aquests professionals estan sotmesos a codis deontològics, obligacions legals, actualització continuada dels seus coneixements i responsabilitat davant possibles negligències. Això constitueix una garantia per als pacients.
En canvi, denominacions com “terapeuta”, “terapeuta emocional”, “terapeuta holístic” o expressions semblants no corresponen, per si mateixes, a cap professió sanitària regulada. Qualsevol persona pot utilitzar aquestes etiquetes, independentment de la seva formació acadèmica.
Això no significa necessàriament que totes aquestes persones actuïn amb mala fe. Algunes desenvolupen activitats relacionades amb el benestar, el creixement personal o l’acompanyament en processos vitals. El problema apareix quan aquestes intervencions es presenten com si fossin tractaments per a trastorns psicològics, o quan substitueixen una atenció sanitària que hauria de ser prestada per professionals acreditats.
La diferència no és només administrativa. És una qüestió de competència professional, de seguretat clínica i, sobretot, de protecció de les persones que busquen ajuda.
Els riscos d’una intervenció sense la formació adequada
Quan una persona demana ajuda psicològica acostuma a trobar-se en un moment especialment delicat. Pot sentir por, desesperança, culpa, angoixa o una gran sensació de desorientació. Precisament per aquesta vulnerabilitat, necessita rebre una atenció basada en el coneixement científic i adaptada a la seva situació concreta.
Una intervenció inadequada pot tenir conseqüències importants.
En alguns casos, es pot retardar el diagnòstic d’un trastorn que requereix una intervenció específica. En d’altres, es poden reforçar creences errònies, generar dependència del terapeuta, augmentar el sentiment de culpa quan les coses no milloren o aplicar tècniques sense cap evidència científica.
També existeix el risc de minimitzar símptomes greus sota missatges simplistes com ara “tot depèn de la teva actitud”, “has de vibrar més alt” o “si no millores és perquè no t’ho proposes prou”. Aquest tipus d’afirmacions no només són incorrectes des del punt de vista científic, sinó que poden incrementar el patiment de la persona.
La psicologia clínica ha avançat enormement durant les darreres dècades. Avui disposem de coneixements sòlids sobre com es desenvolupen molts trastorns psicològics, quins factors els mantenen i quines intervencions han demostrat ser eficaces.
Aquest coneixement no s’improvisa. És fruit d’anys d’estudi, pràctica clínica, investigació i actualització permanent.
Per això és recomanable que, abans d’iniciar un procés terapèutic, la persona verifiqui que el professional és psicòleg sanitari o psicòleg especialista en Psicologia Clínica —o psiquiatre quan correspongui—, que està col·legiat i que desenvolupa la seva activitat dins del marc legal establert.
No es tracta de desconfiar sistemàticament de tothom, sinó d’entendre que, quan està en joc la salut mental, les garanties professionals no són un luxe: són una necessitat.
La Teràpia Breu Estratègica: eficàcia basada en el coneixement psicològic
Dins de les diferents orientacions psicoterapèutiques que han demostrat utilitat clínica, la Teràpia Breu Estratègica ocupa un lloc destacat per la seva manera d’entendre i abordar els problemes psicològics.
Aquest model parteix d’una idea fonamental: moltes dificultats emocionals es mantenen no tant pel problema inicial, sinó pels intents de solució que la mateixa persona posa en marxa repetidament i que, sense adonar-se’n, acaben alimentant el problema.
Per aquest motiu, la intervenció no se centra únicament a comprendre l’origen del malestar, sinó sobretot a identificar els mecanismes que el mantenen en el present i introduir canvis específics que permetin interrompre aquest cercle viciós.
La Teràpia Breu Estratègica requereix una avaluació clínica acurada, una formulació precisa del cas i el domini de tècniques d’intervenció molt concretes. No consisteix a donar consells ni a aplicar receptes universals, sinó a dissenyar estratègies personalitzades segons les característiques de cada persona i de cada problema.
Precisament perquè treballa sobre trastorns psicològics i problemes de salut mental, ha de ser aplicada per professionals amb la qualificació legal corresponent. La seva eficàcia no depèn només del model terapèutic, sinó també de la competència clínica de qui l’utilitza.
Quan una persona consulta un psicòleg sanitari format en Teràpia Breu Estratègica sap que rebrà una intervenció sustentada en coneixements psicològics, en una metodologia estructurada i en criteris professionals orientats a assolir canvis significatius amb la màxima eficàcia possible.
La salut mental és massa important per deixar-la en mans de l’atzar, de promeses sense fonament o de persones que, malgrat les bones intencions que puguin tenir, no disposen de la preparació necessària.
Buscar ajuda és un acte de valentia. Escollir un professional qualificat és la millor manera de protegir aquesta decisió i d’augmentar les possibilitats d’aconseguir una millora real, segura i duradora.
