Quan el que ens bloqueja no és la decisió, sinó la percepció
La por a decidir forma part de l’experiència humana. Cada dia prenem desenes de decisions aparentment insignificants: què menjar, a qui trucar, com organitzar la jornada. Tanmateix, hi ha moments en què decidir deixa de ser un acte automàtic i es converteix en una font d’angoixa. No parlem d’una simple dificultat racional, sinó d’un bloqueig emocional. En aquests casos, la persona no està mancada d’intel·ligència ni d’informació; el que està activat és un sistema d’alerta intern que percep la decisió com una amenaça.
Des de la Teràpia Breu Estratègica, desenvolupada per Giorgio Nardone i inspirada en els plantejaments de Paul Watzlawick, s’entén que el problema no és tant la situació objectiva com la manera com la percebem i, sobretot, les solucions que intentem aplicar per reduir el malestar. Dues persones poden afrontar la mateixa elecció —un canvi de feina, una ruptura, una decisió empresarial— i reaccionar de manera oposada. Una sentirà tensió però avançarà; l’altra quedarà atrapada en un bucle de dubtes. La diferència no està en la complexitat de la decisió, sinó en les “ulleres” amb què es mira i en les psicotrampes que es posen en marxa.
La por a decidir no apareix perquè no sapiguem què fer, sinó perquè el que està en joc es viu com massa gran, massa definitiu o massa perillós. I sovint, el que fem per protegir-nos —analitzar en excés, ajornar, demanar més i més opinions— és justament el que manté el bloqueig.
Por a equivocar-se: la recerca impossible de la certesa absoluta
La forma més habitual de por a decidir és la por a equivocar-se. Aquí la decisió es viu com irreversible. La pregunta recurrent és: “I si m’equivoco?”. No és un dubte funcional, sinó paralitzant. La persona analitza totes les variables, compara escenaris, consulta amics i experts, revisa una vegada i una altra les opcions. Com més important és la decisió, més necessita assegurar-se.
El problema és que la certesa absoluta no existeix. Cap decisió rellevant pot garantir un resultat al cent per cent. I com que aquesta garantia no arriba, la persona queda atrapada. No decideix, o decideix però continua dubtant, o decideix i es penedeix abans de comprovar els resultats.
En consulta és freqüent que aparegui el sentiment de culpa: “Vaig prendre una mala decisió”. Però cal fer una distinció clau entre culpa i responsabilitat. No podem jutjar el “jo” del passat amb la informació del present. En el moment de decidir, actuàvem amb les dades disponibles. Pretendre haver sabut el que avui sabem és una exigència injusta.
Des de la Teràpia Breu Estratègica, l’objectiu no és eliminar el risc —perquè això és impossible— sinó acceptar-lo com a part inherent de qualsevol decisió significativa. Quan deixem de buscar garanties impossibles, reduïm la intensitat de la por i recuperem capacitat d’acció.
Por a no estar a l’altura i el jutge intern
Una altra expressió molt potent de la por a decidir és la por a no estar a l’altura. Aquí la decisió no és l’únic focus; el centre del problema és la pròpia identitat. La persona es pregunta: “I si no soc capaç de sostenir això?”. Apareix el que Nardone descriu com el jutge intern o perseguidor interior, una veu constant que qüestiona la pròpia vàlua.
Paradoxalment, moltes persones amb aquest patró aconsegueixen grans responsabilitats. Precisament perquè dubten de si mateixes, es preparen més, treballen més i s’exigeixen més. Però cada èxit incrementa la pressió. Tal com assenyalava Watzlawick, pot produir-se un “èxit desastrós”: com més demostres que vals, més por tens de no mantenir el nivell.
En alguns casos, això deriva en evitació de decisions importants, delegació excessiva o saturació amb tasques menors per no afrontar les grans. En altres, la dificultat principal és la por a exposar-se: decidir implica mostrar-se, assumir el judici extern, defensar una postura impopular.
El resultat és un bloqueig emocional que no té a veure amb la manca de competències, sinó amb una guerra interna esgotadora. La solució no passa per intentar silenciar el jutge intern, sinó per canviar la relació que hi tenim.
Por a perdre el control, dubte patològic i necessitat d’aprovació
La por a perdre el control és especialment traïdora perquè sovint es disfressa de prudència o rigor. La persona revisa, comprova, compara sense parar. Vol tenir totes les variables sota control abans d’actuar. Al principi pot semblar una actitud responsable, però amb el temps es converteix en una espiral obsessiva.
Com més control es busca, més sensació de descontrol apareix. En els casos més intensos, això pot derivar en dubte patològic, amb bucles mentals i comprovacions constants. La fantasia subjacent és la de poder anticipar el futur, com si disposéssim d’una bola de vidre. Però el futur no es descobreix abans de decidir; es construeix a partir de les decisions presents.
A aquesta forma de por a decidir s’hi suma sovint la por a la impopularitat. No es tracta de voler ser famós, sinó de necessitar ser estimat. Quan la identitat està lligada a l’aprovació externa, qualsevol decisió que pugui decebre algú es viu com una amenaça personal. Això genera ajornaments, ambigüitats i pèrdua de credibilitat.
La paradoxa és clara: intentant evitar el conflicte, es genera més conflicte. Intentant conservar l’estima de tothom, s’acaba debilitant la pròpia autoritat.
Superar la por a decidir amb la Teràpia Breu Estratègica
Des de la Teràpia Breu Estratègica, el propòsit no és eliminar la por, sinó transformar-la en un recurs. La valentia no és absència de por, sinó capacitat de gestionar-la. El canvi no arriba només comprenent el problema, sinó modificant les estratègies que el mantenen.
A nivell terapèutic, s’analitza amb precisió com funciona el bloqueig en cada persona i quines solucions intentades l’estan perpetuant: evitar, controlar en excés, buscar aprovació constant, alimentar el dubte amb preguntes del tipus “i si…?”. A partir d’aquí es prescriuen intervencions específiques i sovint paradoxals: limitar voluntàriament el temps de dubte, interrompre comprovacions, exposar-se progressivament a la decisió, deixar de respondre preguntes impossibles.
També és important diferenciar entre por irracional i límits reals de competència. Si no ens sentim preparats per a una tasca concreta, potser cal adquirir habilitats, no treballar la por. La claredat en aquesta distinció evita patologitzar dificultats legítimes.
Saber decidir no és només saber pensar, sinó saber sostenir la incertesa. Tota decisió implica un preu. El que ens bloqueja no és triar, sinó assumir-ne les conseqüències. Quan deixem de fer el que manté el problema i comencem a actuar malgrat la por, recuperem la nostra capacitat d’elecció. I aquesta és la clau: no es tracta de viure sense por a decidir, sinó de no permetre que sigui ella qui decideixi per nosaltres.
