Si parem atenció durant uns instants, descobrirem que rarament estem sols. Més enllà de la companyia dels altres, existeix una presència constant que ens acompanya des de la infància fins als darrers dies de la nostra vida: la nostra veu interior.
És aquella veu amb la qual mantenim converses silencioses, desenvolupem reflexions, anticipem situacions, prenem decisions o revisem allò que hem fet. Ens dóna indicacions, ens recorda obligacions, ens ofereix suggeriments i, de vegades, ens ajuda a comprendre el que estem vivint. Tan habitual és la seva presència que gairebé mai ens qüestionem la seva existència. Forma part de nosaltres amb una naturalitat absoluta.
Aquest diàleg intern és una de les capacitats més sofisticades de la ment humana. Gràcies a ell podem planificar, aprendre de les experiències, imaginar futurs possibles i donar sentit a allò que ens passa. Sense aquesta conversa interna, la nostra capacitat d’adaptació seria molt més limitada.
Però aquesta mateixa eina que ens ajuda a orientar-nos també pot convertir-se en una font de patiment. De la mateixa manera que una mare amorosa desperta un fill amb tendresa, la nostra veu interior pot ser comprensiva, encoratjadora i protectora. No obstant això, en altres moments adopta un to molt diferent: critica, jutja, exigeix i condemna.
Quan això succeeix, allò que hauria de ser una guia es transforma en una càrrega. I com que aquesta veu no ve de fora sinó de dins, resulta especialment difícil escapar-ne. Sovint és més senzill allunyar-se d’una persona tòxica que silenciar un pensament que es repeteix incessantment dins del nostre cap.
Quan el nostre jutge intern pren el control
Moltes persones conviuen amb una veu interior extraordinàriament exigent. És aquella que apareix després d’un error per recordar-nos tot el que hem fet malament. La que ens compara constantment amb els altres. La que qüestiona les nostres decisions i ens adverteix de tots els possibles fracassos.
Aquesta veu acostuma a presentar-se com si fos racional i protectora. Sembla que ens està ajudant a evitar errors, a millorar o a preparar-nos per als desafiaments. Tanmateix, el seu efecte acostuma a ser just el contrari.
La crítica constant no genera més confiança ni més rendiment. Habitualment produeix inseguretat, por, bloqueig i una sensació permanent d’insuficiència. És com si intentéssim motivar un esportista recordant-li contínuament totes les vegades que ha fracassat. Lluny d’ajudar-lo, probablement acabaríem minvant la seva confiança.
El problema és que moltes persones han arribat a normalitzar aquest tipus de relació amb elles mateixes. Es parlen amb una duresa que mai utilitzarien amb un amic, una parella o un fill. Es recriminen errors menors, s’exigeixen una perfecció impossible i interpreten qualsevol dificultat com una prova de les seves limitacions.
Des de la psicologia, sabem que el contingut del diàleg intern influeix directament en les emocions i en la conducta. No és el mateix afrontar una situació pensant «ho intentaré i veurem què passa» que fer-ho amb la convicció que «segur que fracassaré». Les paraules que utilitzem per parlar-nos no són neutres; modelen la manera com percebem la realitat i condicionen les nostres possibilitats d’acció.
Per això resulta tan important observar no només què pensem, sinó sobretot com ens ho expliquem.
El parany de voler controlar els pensaments
Quan determinats pensaments ens generen malestar, la reacció més habitual és intentar eliminar-los. Volem deixar de preocupar-nos, deixar de dubtar o deixar de pensar en allò que ens angoixa.
A primera vista sembla una estratègia lògica. Si un pensament em fa patir, el millor serà expulsar-lo de la meva ment. Tanmateix, la realitat psicològica és molt més complexa.
Un dels fenòmens més curiosos del funcionament mental és que, sovint, allò que intentem no pensar acaba ocupant encara més espai. Si algú ens demana que durant els pròxims trenta segons no pensem en un elefant rosa, probablement la imatge apareixerà de manera immediata a la nostra ment.
El mateix succeeix amb moltes preocupacions, pors o dubtes. Quan iniciem una lluita frontal contra un pensament, el cervell es veu obligat a supervisar constantment si aquest pensament està apareixent o no. I aquesta vigilància permanent acaba mantenint-lo actiu.
Des de la Teràpia Breu Estratègica, desenvolupada per autors com Giorgio Nardone, s’ha observat que sovint els problemes psicològics no es mantenen tant per la seva causa original com per les solucions que la persona intenta aplicar per resoldre’ls. En el cas dels pensaments intrusius, les preocupacions o els dubtes recurrents, l’intent constant de controlar-los, bloquejar-los o expulsar-los de la ment acostuma a reforçar-los encara més. És el que s’anomena una solució intentada disfuncional: una estratègia que sembla lògica però que acaba alimentant el problema que pretén resoldre.
Així es crea un cercle viciós. Com més intentem controlar una idea, més presents estem a la seva existència. Com més atenció li dediquem, més important sembla. I com més important sembla, més difícil resulta deixar-la anar.
Des d’aquesta perspectiva, la pregunta deixa de ser «per què tinc aquest pensament?» per convertir-se en «què estic fent per intentar gestionar-lo i quin efecte està tenint?». Aquest canvi de focus resulta fonamental, perquè sovint és aquí on es troba la clau de la transformació.
Moltes de les dificultats relacionades amb l’ansietat, les obsessions o la rumiació mental es mantenen precisament per aquest mecanisme. No tant pel contingut inicial del pensament, sinó per la batalla incessant que la persona estableix contra ell.
Paradoxalment, de vegades la solució no consisteix a pensar menys, sinó a deixar de lluitar tant contra el fet de pensar.
Aprendre a relacionar-nos d’una altra manera amb la nostra ment
La qüestió no és eliminar el diàleg intern. Això seria impossible. La ment produeix pensaments de manera contínua, igual que el cor batega o els pulmons respiren. El que sí podem fer és modificar la relació que mantenim amb aquests pensaments.
La Teràpia Breu Estratègica no persegueix que la persona pensi sempre de manera positiva ni que elimini qualsevol idea desagradable. El seu objectiu és ajudar-la a sortir dels cercles viciosos que mantenen el patiment. En moltes ocasions, això implica deixar de lluitar contra certs pensaments i començar a modificar la manera com s’hi respon. Quan desapareix la batalla constant, el pensament acostuma a perdre força i protagonisme de manera espontània.
Des d’una perspectiva estratègica, sovint resulta més útil observar el diàleg intern que intentar controlar-lo. Adoptar una posició de curiositat en lloc de confrontació. Donar-li un espai oportú a aquesta veu en comptes d’intentar ofegar-la.
Quan una persona comença, no sols a escoltar-se, si no a ser ella qui de forma activa i estratègica implementa una determinada prescripció (que s’ajusta a cada cas en particular) paradoxalment, recupera el control perdut sobre aquest tipus de pensament.
Una de les paradoxes més conegudes d’aquest enfocament és que allò que intentem evitar obsessivament acostuma a perseguir-nos amb més intensitat. Per contra, quan deixem d’organitzar la nostra vida al voltant d’evitar un determinat pensament, aquest sovint acaba perdent la seva capacitat de dominar-nos.
També és útil desenvolupar una actitud més compassiva cap a nosaltres mateixos. No es tracta d’enganyar-nos amb missatges excessivament positius ni de negar les dificultats. Es tracta d’aprendre a parlar-nos amb el mateix respecte i comprensió que oferiríem a algú que apreciem.
Quan cometem un error, podem convertir-lo en una condemna o en una oportunitat d’aprenentatge. Quan apareix la por, podem interpretar-la com una prova d’incapacitat o com una reacció humana normal davant la incertesa.
La diferència no és menor. La manera com ens parlem condiciona profundament la manera com vivim.
Fer les paus amb la veu interior
Potser un dels objectius més importants del creixement personal no és silenciar la nostra veu interior, sinó aprendre a conviure-hi d’una manera més saludable.
La ment continuarà generant dubtes, preocupacions, records i anticipacions. Forma part de la seva naturalesa. El problema apareix quan concedim a cada pensament la categoria de veritat absoluta o quan permetem que el nostre jutge intern dirigeixi la nostra vida.
Des de la mirada estratègica, el problema no és que la ment produeixi pensaments incòmodes. Tots els éssers humans els tenim. El que marca la diferència és la relació que establim amb ells. Quan deixem d’alimentar determinades dinàmiques de control, vigilància o lluita, moltes vegades el malestar es redueix de forma sorprenent. No perquè els pensaments desapareguin, sinó perquè deixen de governar la nostra conducta.
Tal com assenyalava Paul Watzlawick, una de les figures més influents de l’Escola de Palo Alto i inspirador de la Teràpia Breu Estratègica, moltes dificultats humanes es mantenen perquè insistim a aplicar una mateixa solució que no funciona. En el cas del diàleg intern, intentar controlar obsessivament la nostra ment pot acabar convertint-se en part del problema.
La qualitat de la nostra vida depèn, en gran mesura, de la qualitat de la relació que mantenim amb nosaltres mateixos. I aquesta relació es construeix cada dia a través de milers de petites converses internes que sovint passen desapercebudes.
Potser val la pena escoltar-les amb més atenció.
Perquè la veu que ens acompanya constantment pot convertir-se en una presó de dubtes i exigències, o bé en una aliada capaç d’orientar-nos, sostenir-nos i ajudar-nos a avançar. La diferència no rau tant en el fet de tenir pensaments, sinó en la manera com decidim relacionar-nos amb ells.
I potser aquesta és una de les aportacions més valuoses de la Teràpia Breu Estratègica: recordar-nos que no sempre patim pel que ens passa, sinó per la manera com intentem gestionar-ho. Quan deixem de lluitar contra la nostra pròpia ment i aprenem a relacionar-nos-hi d’una manera diferent, sovint descobrim que allò que semblava una batalla impossible comença, finalment, a perdre força.
