L’ansietat és un símptoma, no una malaltia amb un únic tractament
És habitual que, fins i tot abans de la primera visita, algú em demani un consell ràpid per controlar l’ansietat com més aviat millor. També rebo sovint la pregunta de per què no publico tips per combatre-la. És lògic: quan patim ansietat, l’únic que volem és que desaparegui. Però aquí es troba una de les primeres trampes: creure que hi ha un remei únic, vàlid per a qualsevol tipus d’ansietat.
Per entendre-ho, podem fer una comparació senzilla amb la febre. La febre és un senyal que alguna cosa està passant en el nostre organisme, però no ens indica per si sola quina és la causa. Una persona pot tenir febre per una grip, una altra per una infecció i una altra per un problema completament diferent. Evidentment, no aplicaríem el mateix tractament a totes només perquè comparteixen aquest símptoma.
Amb l’ansietat passa una cosa semblant. L’ansietat és una resposta, un senyal que pot aparèixer en contextos i problemes diferents, i la manera d’abordar-la dependrà de com s’ha construït i, sobretot, de què la manté en el present. No és el mateix una persona que viu atrapada en la necessitat de controlar-ho tot que una altra que evita sistemàticament determinades situacions perquè té por que li passi alguna cosa, o una altra que ha començat a experimentar atacs de pànic i viu pendent de la possibilitat que tornin a aparèixer.
Per això, des de la Teràpia Breu Estratègica, més que preguntar-nos únicament «per què tinc ansietat?», ens interessa comprendre com funciona el problema i què està fent que es mantingui. Què passa abans que aparegui? Què fem quan la sentim? Quines solucions intentem posar en pràctica? I, sobretot, què passa després d’aplicar-les?
Aquesta mirada és fonamental perquè, paradoxalment, allò que una persona fa amb la intenció de protegir-se de l’ansietat pot acabar alimentant-la. I és precisament en aquest punt on comencem a endinsar-nos en el territori de l’ansietat.
No s’hi arriba d’un dia per l’altre
En molts casos, el pànic o les crisis d’ansietat no apareixen de manera completament sobtada. Poden ser el resultat d’un procés en què, al llarg del temps, s’han anat acumulant determinades experiències, aprenentatges i maneres de reaccionar davant de la por, la incertesa o la necessitat de control. Hi ha excepcions, especialment quan existeix una experiència traumàtica o una situació vital extraordinària, però sovint la crisi que finalment ens alarma és només la gota que fa vessar el got.
La nostra història personal pot influir en la manera com aprenem a relacionar-nos amb el perill. Per exemple, una educació hiperprotectora, en què els adults transmeten constantment als infants que el món és ple de riscos i que cal anar amb molta cura, pot afavorir que aquests aprenguin a percebre determinades situacions com més amenaçadores del que realment són. No significa que uns pares preocupats «causin» necessàriament un trastorn d’ansietat, sinó que determinades experiències educatives poden contribuir a construir una relació basada en la vigilància i la por.
També podem trobar un altre camí en persones que han crescut sota una exigència molt elevada: «has de fer-ho bé», «has de donar el millor de tu», «no et pots equivocar». Quan aquesta exigència es converteix en una necessitat de perfecció, ordre, control o meticulositat, pot instaurar-se una manera de funcionar en què qualsevol error sembla potencialment perillós. Com més intentem controlar que res no surti malament, més atents estem a tot allò que podria sortir malament.
I aquí apareix una paradoxa molt característica: el control que inicialment ens dona seguretat pot acabar generant inseguretat. Intentem controlar els pensaments, les emocions, les reaccions del nostre cos, el que pensaran els altres, el futur… fins que arriba un moment en què la mateixa necessitat de control es converteix en una font d’ansietat.
Quan les experiències de la vida van carregant el got
Aquest procés també pot veure’s afavorit per les experiències pròpies de l’adolescència i la primera joventut. Les dificultats en les relacions, els problemes escolars, l’aïllament, les primeres experiències de fracàs o la sensació de no ser capaç d’afrontar allò que els altres esperen de nosaltres poden deixar una empremta en la manera com interpretem les nostres pròpies capacitats.
A vegades, després d’haver viscut situacions en què ens hem sentit vulnerables o incapaços, comencem a anticipar que tornarà a passar. La por ja no necessita que el perill sigui present: pot aparèixer simplement davant la possibilitat que aparegui. I així podem començar a evitar situacions, demanar garanties, buscar constantment tranquil·litat o necessitar que algú ens confirmi que tot anirà bé.
A això s’hi poden afegir altres factors. El consum o abús de substàncies pot interferir en el funcionament psicofisiològic i afavorir l’aparició o l’agreujament de símptomes d’ansietat. També pot passar amb substàncies que algunes persones utilitzen precisament amb la intenció de relaxar-se. El tabac, per exemple, pot formar part d’un ritual que la persona associa a la calma, però la nicotina té efectes estimulants sobre l’organisme. El cannabis tampoc no és universalment relaxant: en algunes persones pot incrementar l’ansietat, la sensació de pèrdua de control o la simptomatologia de pànic.
I després hi ha el context en què vivim. Estrès laboral, conflictes familiars, crisis de parella, dificultats econòmiques, canvis importants, falta de descans o una exposició constant a estímuls poden mantenir el nostre organisme en un estat d’activació elevada. Viure en un entorn urbà, per exemple, significa conviure habitualment amb sorolls, trànsit, llums, persones, pantalles, informació i estímuls continus.
Cap d’aquests factors, per si sol, explica necessàriament l’ansietat. Però tots poden contribuir a augmentar la càrrega fins que, en un moment determinat, el sistema deixa de poder compensar-la. I llavors apareix aquella sensació tan coneguda: «No sé què em passa, però no puc més».
El problema no és només sentir ansietat, sinó com intentem escapar-ne
Arribats aquí, podem entendre per què, des de la Teràpia Breu Estratègica, no ens limitem a donar una llista de consells per eliminar l’ansietat. El més important és identificar quin cercle viciós s’ha construït al voltant del problema.
Una persona pot sentir una primera crisi de pànic. La intensitat de les sensacions físiques —palpitacions, mareig, falta d’aire, tremolor, sensació d’irrealitat— pot fer-li pensar que està passant-li alguna cosa terrible. A partir d’aquell moment, comença a tenir por que torni a passar. I, per evitar-ho, pot començar a controlar el pols, la respiració o qualsevol sensació corporal; evitar determinats llocs; sortir sempre acompanyada; portar a sobre alguna cosa «per si de cas» o buscar constantment garanties que no li passarà res.
Tot això és perfectament comprensible. El problema és que allò que fem per protegir-nos de la por pot confirmar que la por és necessària. Si cada vegada que noto ansietat fujo, em tranquil·litzo compulsivament o controlo el meu cos, mai no dono a la meva experiència l’oportunitat de demostrar-me que puc afrontar-la.
Aquest és un dels principis que resulta especialment rellevant en la Teràpia Breu Estratègica: no sempre és la dificultat inicial allò que manté el problema, sinó les solucions intentades que acaben fent-lo persistir.
Per això, arribar al territori de l’ansietat no acostuma a ser un únic trajecte. Hi podem arribar per la por, per l’exigència, per la necessitat de control, per l’evitació, per experiències vitals difícils o per una combinació de diferents factors. I sortir-ne tampoc no consisteix simplement a aprendre a «no tenir ansietat».
La qüestió és comprendre quin és el mecanisme particular que manté atrapada cada persona i intervenir-hi de manera específica. Perquè l’objectiu no és ensenyar-nos a lluitar millor contra l’ansietat, sinó aconseguir que deixem d’alimentar, sense adonar-nos-en, el cercle que la manté.
I potser aquesta és una de les coses més importants que podem aprendre: no necessitem un nou truc per controlar l’ansietat; necessitem entendre què estem fent per intentar controlar-la i si, precisament, això és el que està fent que continuï amb nosaltres.
