La soledat no com a absència, sinó com a presència
Parlar de soledat és parlar d’una experiència universal, encara que sovint difícil de posar en paraules. Tots la coneixem, però no sempre sabem reconèixer-la ni entendre-la. Des de la Teràpia Breu Estratègica, la soledat no s’interpreta només com una situació externa —estar sense companyia— sinó com una experiència construïda a través del significat que li atribuïm i de la relació que establim amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el món.
Vivim en una cultura que associa la soledat amb fracàs, abandonament o tristesa. Quan apareix, s’activa automàticament una alarma interna que ens diu que alguna cosa no funciona. Però aquesta lectura és parcial. La soledat no és necessàriament absència: pot ser presència, presència d’un mateix, d’allò que sentim, del que necessitem escoltar. No és un càstig, sinó una possibilitat.
El problema no és estar sols, sinó confondre estar sols amb sentir-nos sols. Estar sol pot ser una situació externa, fins i tot buscada: moltes persones s’aïllen voluntàriament per descansar, crear, reflexionar o reconnectar. Sentir-se sol, en canvi, és una experiència interna que pot fer molt mal. Es pot estar envoltat de gent i sentir un buit profund, així com es pot estar sol i sentir-se acompanyat perquè sabem que hi ha vincles disponibles.
Des d’aquesta mirada, la soledat conscient implica un canvi de posició: deixar de preguntar-nos per què ens sentim sols i començar a observar què fem quan la soledat apareix. Ens omplim de soroll? Busquem estímuls constants? Evitem quedar-nos a soles amb nosaltres mateixos? Sovint, aquests intents de fugida es converteixen en el mecanisme que manté el malestar.
Quan la soledat fa mal: el cercle de la fugida
Hi ha una soledat que fa mal, i aquest dolor és real. No és simbòlic: el cervell activa els mateixos circuits que davant d’una ferida física. Aquesta és la soledat no desitjada, la que apareix després d’una pèrdua, una ruptura, una malaltia o un canvi vital profund. Des de fora, tot pot semblar igual, però per dins es viu un pes constant, una sensació de desconnexió que costa explicar.
Des de la Teràpia Breu Estratègica, aquest patiment no s’entén tant pel fet d’estar sol, sinó per la lluita constant per no sentir la soledat. Ens omplim d’activitats, de pantalles, de relacions que no nodreixen, de converses buides. Qualsevol cosa sembla millor que quedar-se a soles amb un mateix. Però com deia Giorgio Nardone, la soledat s’alimenta dels intents inútils per eliminar-la: com més lluitem contra ella, més forta es torna.
En aquest context apareixen formes disfuncionals de relació amb la soledat: persones que s’aïllen completament, persones que se senten soles tot i estar en companyia, o persones que no suporten estar soles ni un minut. En tots els casos hi ha una mateixa arrel: la dificultat per estar en pau amb un mateix.
A més, cal tenir en compte que la soledat pot formar part de quadres clínics més amplis: depressió, trastorns alimentaris, problemes sexuals, trastorns d’ansietat o patrons de dependència emocional. En aquests casos, la soledat no és el problema principal, sinó un símptoma o una estratègia d’afrontament. Per això, no es poden donar receptes generals: abans d’intervenir, cal entendre com funciona aquella soledat concreta.
La paradoxa de la hiperconnexió i la hipersociabilitat
Vivim en una època dissenyada per no sentir-nos sols. Xarxes socials, missatges, notificacions, grups, videotrucades. Podem parlar amb algú a l’altra punta del món en segons. I, tanmateix, mai hi havia hagut tanta gent que es sentís sola. Aquesta és una de les grans paradoxes del nostre temps: hiperconnectats i profundament desconnectats.
La comunicació virtual no pot substituir el contacte interpersonal íntim. Les emocions primàries necessiten experiència perceptiva: el tacte, la mirada, la presència física. Quan les relacions es basen gairebé exclusivament en pantalles, es perd una part essencial de l’intercanvi emocional. I el buit que queda s’intenta omplir amb més estímuls, més soroll, més connexió superficial.
Això dona lloc a la hipersociabilitat, la necessitat compulsiva d’estar sempre amb algú per no quedar-se a soles. Però quan estar sol fa por, qualsevol companyia serveix, encara que no ens faci bé. El valor personal es mesura en reaccions, missatges o presència externa, i quan això falla apareix una microsoledat constant, invisible però persistent.
Des de la soledat conscient, la proposta no és tenir més relacions, sinó relacions amb sentit, i sobretot no perdre la connexió amb un mateix. Només quan aprenem a desconnectar del soroll podem tornar a connectar de veritat: mirar als ulls, conversar sense pantalles, compartir sense necessitat. La connexió real sempre comença per dins.
La soledat que sana: entrenar la presència amb un mateix
Hi ha una altra cara de la soledat: la que no fa mal, la que cura. No és aïllament ni indiferència, sinó presència. Presència amb un mateix, amb el que sentim, amb el moment. Aquesta soledat no s’imposa, s’aprèn. És un procés d’entrenament emocional, com exercitar un múscul que havia quedat atrofiat.
Aprendre a estar sols no vol dir deixar d’estimar o de vincular-nos, sinó deixar de dependre. Quan una persona descobreix que pot acompanyar-se, que pot estar amb el silenci sense por, recupera una llibertat profunda. Ja no necessita omplir cada buit, ja no fuig del no fer. Descobreix que també és quan no produeix, quan llegeix, cuina, passeja o simplement respira.
Quan la soledat deixa de fer por, deixa de governar. I quan una persona deixa de tenir por a estar sola, deixa de sentir-se sola. Entén que la companyia més constant i profunda que tindrà al llarg de la vida és la seva pròpia. A partir d’aquí, les relacions canvien: es tornen més lliures, més autèntiques, menys necessitades.
La soledat conscient no es troba en grans retirades ni en absències extremes, sinó en els moments quotidians en què ens habitem. No es tracta d’allunyar-se del món, sinó de trobar l’equilibri entre la relació amb un mateix, amb els altres i amb el món. Quan aquest equilibri existeix, la soledat deixa de ser un forat i es converteix en una pausa necessària, en una font de calma, serenitat i força interior.
