La por en els infants és una emoció natural que acompanya el seu creixement. Saber com reaccionar-hi és clau perquè no es converteixi en un obstacle per a la seva autonomia. En aquest article t’expliquem, des de la Teràpia Breu Estratègica, per què apareixen les pors durant la infància, quins errors habituals les mantenen i què podem fer els adults per ajudar els fills a afrontar-les.
La por en la infància: una emoció necessària que també ens ajuda a créixer
La por forma part de la nostra naturalesa. És una de les emocions bàsiques que experimentem els éssers humans i compleix una funció essencial: ens protegeix davant d’allò que percebem com una amenaça, ens fa estar alerta i ens ajuda a actuar amb prudència davant de situacions que poden comportar algun perill. Per tant, sentir por no és un problema en si mateix. De fet, és una emoció imprescindible per a la nostra supervivència i també per al nostre desenvolupament.
Els infants, evidentment, no en són una excepció. Des dels primers mesos de vida experimenten pors infantils que van canviant a mesura que creixen i evolucionen. Durant els primers mesos pot aparèixer l’angoixa per separació de la mare o de les figures de referència. Al voltant dels vuit mesos és habitual que comencin a mostrar por davant de persones desconegudes. Més endavant, entre els quatre i els sis anys, poden aparèixer les pors als monstres, als fantasmes o a la foscor. I, durant l’etapa escolar, entre els set i els dotze anys, poden començar a preocupar-se per la mort, les malalties, els desastres naturals o la possibilitat de perdre les persones estimades.
Cal entendre que, per a un infant, el món és un territori ple de novetats. Allò que per a un adult és quotidià i aparentment inofensiu pot representar un gran repte per a un nen que encara no disposa de prou experiència per interpretar-ho. La por apareix, sovint, davant d’allò que desconeixem i que no sabem com gestionar. A través de l’experiència, però, aprenem progressivament que moltes d’aquestes situacions no representen cap perill i adquirim confiança per afrontar-les.
Aquí els adults tenim un paper fonamental. Els infants utilitzen les seves figures de referència per interpretar el món i donar significat a allò que els passa. La manera com reaccionem davant de les pors dels nostres fills pot contribuir a disminuir-les, però també pot acabar amplificant-les.
Per això, des de la Teràpia Breu Estratègica (TBE), no considerem que l’objectiu sigui eliminar qualsevol manifestació de por, sinó evitar que aquesta emoció es converteixi en un límit que impedeixi a l’infant desenvolupar-se amb normalitat. La dificultat apareix quan la por es generalitza, paralitza l’activitat quotidiana i condiciona progressivament la seva autonomia.

Quan protegir massa alimenta la por dels infants: el cercle viciós de les solucions intentades
Què passa quan un infant comença a tenir por d’alguna cosa? Sovint, la primera reacció dels pares és intentar tranquil·litzar-lo. Li expliquem que no hi ha cap motiu per tenir por, que no passa res, que aquell gos és bo o que els monstres no existeixen. Si això no funciona, busquem alternatives per evitar-li el malestar: l’acompanyem, el portem en braços, encenem tots els llums o li permetem dormir amb nosaltres.
Són reaccions comprensibles i, sobretot, nascudes de l’afecte i del desig de protegir els nostres fills. Tanmateix, des de la Teràpia Breu Estratègica sabem que algunes d’aquestes actuacions poden convertir-se en el que anomenem solucions intentades disfuncionals: estratègies que, malgrat buscar una solució, acaben mantenint o agreujant el problema.
Per entendre-ho, hem de tenir present que la por genera una necessitat immediata de seguretat. Quan l’infant evita allò que l’espanta o demana que un adult ho faci per ell, experimenta un alleujament gairebé instantani. El problema és que aquest alleujament és temporal. Cada vegada que evita la situació, perd una oportunitat de comprovar que pot afrontar-la i que és capaç de gestionar les sensacions que li provoca.
A més, quan els pares intervenen sistemàticament per protegir-lo, poden transmetre involuntàriament un missatge molt diferent del que expressen amb les paraules: «És cert que això és perillós i tu no ho pots afrontar sol».
Imaginem un infant que té por dels gossos. Els pares li expliquen que els gossos són animals simpàtics, que volen jugar i que no li faran res. Però, quan apareix un gos, l’agafen en braços i s’allunyen ràpidament. Les paraules transmeten tranquil·litat, però les accions confirmen el perill que el nen percep.
Així es va construint un cercle viciós que alimenta la por de l’infant: com més por té, més protecció demana; com més el protegeixen els adults, menys oportunitats té d’afrontar allò que l’espanta; i com menys ho afronta, més insegur se sent.
Des de la TBE, intervenir significa identificar aquest cercle i interrompre’l. No es tracta de deixar l’infant sol davant de les seves pors, sinó d’acompanyar-lo d’una manera que afavoreixi la confiança en les seves pròpies capacitats. Per fer-ho, també és imprescindible que els adults revisem les nostres pròpies pors, perquè podem transmetre als fills les nostres inseguretats i limitacions sense adonar-nos-en.
L’experiència emocional correctiva: com ajudar un infant a superar la por
Una de les idees centrals de la Teràpia Breu Estratègica és que no sempre n’hi ha prou amb explicar racionalment a una persona que allò que tem no és perillós. Quan la por està instaurada, els arguments lògics poden tenir poca eficàcia. L’infant pot entendre perfectament que els monstres no existeixen i, malgrat això, continuar tenint por quan arriba l’hora d’anar a dormir.
Per això, des d’aquest model terapèutic busquem generar una experiència emocional correctiva: una vivència que permeti qüestionar les creences i les sensacions que mantenen el problema. No es tracta simplement de convèncer l’infant, sinó d’ajudar-lo a experimentar una realitat diferent.
Aquesta intervenció ha de tenir en compte l’edat, les característiques del nen i el tipus de por que presenta. En els més petits, el pensament màgic i la imaginació poden convertir-se en grans aliats.
Imaginem el cas d’un nen de sis anys que té por d’un monstre que, segons ell, viu a la seva habitació. Els pares han intentat tranquil·litzar-lo explicant-li que els monstres no existeixen, però finalment han acabat deixant-lo dormir amb ells. D’aquesta manera, el nen ha trobat seguretat a l’habitació dels pares, però no ha après a sentir-se segur a la seva.
Una possible intervenció estratègica consisteix a entrar en el seu univers imaginari en lloc de confrontar-lo directament. Podem demanar-li que descrigui el monstre amb tots els detalls: de quin color és, quina forma té, com és la seva cara o on s’amaga. A partir d’aquí, podem introduir preguntes que generin dubtes sobre la seva perillositat: si és tan dolent, com és que fa tant de temps que viu a l’habitació i encara no ha passat res?
Fins i tot podem proposar-li investigar si es tracta d’un monstre bo o dolent, mitjançant un petit ritual simbòlic. L’objectiu no és alimentar indefinidament la creença en el monstre, sinó utilitzar els recursos imaginatius de l’infant per modificar la seva relació amb allò que l’espanta.
En altres situacions, podem recórrer a estratègies diferents. Davant d’una nena que ha desenvolupat por dels gossos després d’una experiència desagradable, podem començar apropant-nos-hi indirectament: observar fotografies, conèixer les diferents races, aprendre a interpretar els seus comportaments i, progressivament, observar gossos durant els passejos. D’aquesta manera, desplacem l’atenció de la por cap a l’observació i el coneixement.
La clau per ajudar un infant a superar la por és que pugui acumular experiències que li permetin descobrir que és capaç de gestionar situacions que abans considerava insuperables. Aquesta confiança no s’aconsegueix únicament amb paraules: es construeix a través de l’experiència.
Tipus de pors infantils i estratègies per a cadascuna
No totes les pors dels nens funcionen de la mateixa manera. Per això, des de la Teràpia Breu Estratègica no apliquem una recepta universal, sinó que analitzem què fa l’infant, què fan els adults i quines dinàmiques s’han anat establint al voltant del problema.
En el cas de l’ansietat per separació, per exemple, podem trobar infants que ploren intensament quan han de quedar-se a l’escola o separar-se dels pares. Davant d’aquesta situació, els adults tendeixen a tranquil·litzar-los repetidament, allargar els comiats o ajornar la separació. Tanmateix, aquestes actuacions poden acabar reforçant la dificultat. Una alternativa estratègica és reservar un espai diari i limitat perquè l’infant pugui expressar totes les seves preocupacions sobre la separació, alhora que es treballen progressivament petits períodes de distància adaptats a les seves possibilitats.
També podem trobar infants que tenen por de la foscor i necessiten que els pares els acompanyin constantment per casa. En aquests casos, encendre tots els llums o acompanyar-los cada vegada que ho demanen pot reforçar la idea que no són capaços de moure’s sols. Una estratègia diferent pot consistir a proposar-los una tasca que desplaci l’atenció cap a un altre objectiu. Per exemple, comptar i anotar els passos necessaris per anar d’una habitació a una altra. Mentre es concentren en aquesta activitat, poden recórrer la casa sense focalitzar tota la seva atenció en la por.
Un altre cas és el dels infants que han de començar una activitat extraescolar i senten angoixa davant d’un entorn desconegut. En lloc de repetir-los que s’ho passaran bé, podem proposar-los un ritual per expressar les seves pors amb detall. Escoltar-los sense intentar desmentir immediatament cadascuna de les seves preocupacions permet donar espai a l’emoció i preparar-los per afrontar la nova experiència.
Finalment, les pors també poden manifestar-se com una dificultat per prendre decisions. És el que pot passar durant l’adolescència, quan un noi o una noia comença a demanar constantment l’opinió dels pares abans de fer qualsevol cosa, per por d’equivocar-se o de no estar a l’altura. En aquests casos, tranquil·litzar-lo contínuament i decidir per ell pot augmentar la seva inseguretat. Resulta més útil retornar-li progressivament la responsabilitat de decidir, amb preguntes com «Tu què en penses?» o «Què creus que seria millor?».
En tots aquests exemples trobem un mateix principi: cal deixar de fer allò que manté el problema i introduir experiències que permetin a l’infant desenvolupar recursos propis.
Com acompanyar la por dels fills sense sobreprotegir-los: educar en la confiança i l’autonomia
Ajudar els infants a gestionar les seves pors és un dels reptes més importants de la criança. Com a pares, volem evitar-los el patiment i tenim una tendència natural a intervenir quan els veiem angoixats. Però hem de recordar que no sempre protegir significa ajudar.
De vegades, la millor manera d’acompanyar un infant és permetre-li afrontar, de manera progressiva i adequada a la seva edat, aquelles situacions que li generen inseguretat. Això no vol dir exposar-lo a riscos reals ni obligar-lo a fer allò que no està preparat per fer. Significa evitar que la por es converteixi en la protagonista de les seves decisions i que la protecció dels adults acabi limitant el seu desenvolupament.
Des de la Teràpia Breu Estratègica, donem molta importància a observar no només què li passa al nen, sinó també què fem nosaltres davant del seu malestar. Cal preguntar-nos si les nostres actuacions l’ajuden realment a afrontar les situacions o si, al contrari, li proporcionen un alleujament momentani a costa de fer-lo cada vegada més dependent.
També és important aprendre a reconèixer les manifestacions de la por en els nens. No sempre els infants són capaços d’explicar què els passa. De vegades es tanquen en si mateixos, eviten mirar als ulls, s’amaguen darrere dels adults o es retiren de determinades activitats. En altres ocasions, la por es manifesta a través de símptomes físics com mal de panxa, nàusees, mal de cap, tremolors, palpitacions o dificultats per respirar. Escoltar aquestes manifestacions i observar-ne el context ens permet comprendre millor què està experimentant l’infant.
Sobretot, hem de tenir present que els nens necessiten sentir-se acompanyats, però també necessiten descobrir que són capaços de fer coses per si mateixos. Cada vegada que afronten una situació que abans evitaven, tenen l’oportunitat de reforçar la seva confiança i ampliar els límits del seu món.
La valentia no consisteix a no tenir por, sinó a aprendre que podem actuar malgrat sentir-la. I aquesta és, probablement, una de les lliçons més valuoses que podem transmetre als nostres fills: no sempre podrem evitar que experimentin por, però sí que podem ajudar-los a descobrir que disposen de recursos per afrontar-la.
Perquè créixer també significa aprendre a conviure amb les pròpies emocions, sense permetre que aquestes decideixin constantment què podem fer i què no.










