El problema no és perdre pes, sinó mantenir els resultats
Moltes persones comencen una dieta amb il·lusió, aconsegueixen perdre pes i, al cap d’un temps, recuperen els quilos perduts. De vegades, fins i tot en guanyen més. Aleshores, decideixen tornar-ho a intentar, convençudes que aquesta vegada necessitaran més disciplina i força de voluntat. Però, per què es repeteix aquest cercle i per què les dietes fracassen a llarg termini?
Des de la Teràpia Breu Estratègica, el problema no sempre rau en la capacitat de perdre pes, sinó en les estratègies que utilitzem per aconseguir-ho i per mantenir els resultats. Quan aprimar-se exigeix viure permanentment pendent del que mengem, controlar cada desig i renunciar a qualsevol plaer, sostenir aquest esforç es pot convertir en una tasca esgotadora.
La persona acaba oscil·lant entre dos extrems: controlar estrictament l’alimentació o abandonar completament les restriccions. En tots dos casos, el menjar es transforma en una font de preocupació.
La Teràpia Breu Estratègica posa el focus en les solucions intentades que, malgrat semblar útils inicialment, contribueixen a mantenir el problema. No es tracta únicament de preguntar-nos què mengem, sinó també de comprendre quina és la relació amb el menjar i quines conseqüències tenen les nostres estratègies de control.
Prohibicions, control i rebel·lió: quan les solucions empitjoren el problema
Una de les estratègies més habituals consisteix a classificar els aliments en bons i dolents. Els primers es consideren permesos perquè tenen poques calories, mentre que els segons es converteixen en temptacions que cal evitar. Però, com més prohibim un aliment, més desitjable ens pot semblar. És l’efecte de la transgressió: allò prohibit adquireix un atractiu especial.
Quan finalment cedim, podem sentir que hem fracassat i pensar que ja no té sentit continuar controlant-nos. Així, una excepció pot acabar desencadenant un abandonament més ampli de les pautes alimentàries.
També trobem l’efecte condemna: perdre pes amb una dieta molt restrictiva pot generar un èxit inicial que dificulta mantenir els resultats. Després d’haver aconseguit l’objectiu, la persona relaxa les restriccions i recupera els hàbits anteriors. Si no ha desenvolupat una manera sostenible d’alimentar-se, el cercle torna a començar.
Una altra estratègia consisteix a evitar qualsevol situació que pugui despertar el desig de menjar. La persona renuncia a sopars, celebracions o trobades socials per por de perdre el control. És l’efecte d’evitació: per no caure en la temptació, acaba renunciant també al plaer de compartir un àpat.
Finalment, apareix l’efecte de rebel·lió. Després de molts intents frustrats, la persona es cansa de lluitar, abandona les pautes que seguia i deixa d’esforçar-se per aconseguir el seu objectiu. Pot arribar a pensar que, si no aconsegueix aprimar-se, no val la pena continuar intentant-ho.
En tots aquests casos, el problema no és gaudir del menjar, sinó mantenir una relació rígida i conflictiva amb l’alimentació.
Quan aprimar-se es converteix en una obsessió
Algunes persones intenten compensar tot el que mengen mitjançant l’exercici físic. Fer activitat física és saludable, però quan es converteix en una obligació per cremar cada caloria ingerida, pot perdre el seu sentit. L’exercici deixa de proporcionar benestar i es transforma en una forma de càstig o compensació.
Aquesta dinàmica pot anar acompanyada de restriccions alimentàries, augment de la gana i necessitat de recompensar-se després de l’esforç. En determinats casos, pot afavorir una relació problemàtica amb l’activitat física i el menjar.
Una situació especialment preocupant és provocar-se el vòmit després dels àpats per evitar augmentar de pes. Aquesta conducta pot consolidar un cercle de menjar, sentir culpa i intentar compensar. A més, comporta riscos importants, com ara deshidratació, alteracions dels electròlits i complicacions digestives i cardíaques. Vomitar no elimina de manera segura les conseqüències de la ingesta ni constitueix un mètode eficaç de control del pes.
Quan apareixen conductes de purga, restriccions extremes o episodis recurrents de pèrdua de control, és fonamental buscar ajuda professional especialitzada.
També hi ha persones que deleguen tota la responsabilitat del canvi en una pastilla o un producte miraculós. La promesa d’aprimar-se sense esforç pot resultar atractiva després de molts intents frustrats. Tanmateix, aquests productes no estan exempts de riscos, i qualsevol tractament farmacològic s’ha de valorar amb un professional sanitari.
Des de la Teràpia Breu Estratègica, l’objectiu és identificar les conductes que mantenen el cercle problemàtic i modificar-les sense culpabilitzar la persona. Demanar ajuda professional no significa ser incapaç, sinó disposar de recursos per afrontar la dificultat.
La dieta de la paradoxa: una altra manera de relacionar-se amb el menjar
Davant d’aquestes dinàmiques, la Teràpia Breu Estratègica proposa una intervenció coneguda com la dieta de la paradoxa. El seu nom és significatiu: no es tracta d’afegir una dieta restrictiva més, sinó de qüestionar la manera com intentem controlar el nostre pes.
La paradoxa consisteix a comprendre que, en determinades situacions, esforçar-se més per controlar una conducta pot acabar dificultant-ne la gestió. Com més prohibim un aliment, més present pot estar en el pensament; com més intentem eliminar qualsevol desig, més atenció hi dediquem; i com més interpretem una desviació com un fracàs, més fàcil resulta abandonar els objectius.
Per això, la intervenció busca modificar la relació amb l’alimentació. En lloc de classificar els aliments en categories morals, podem treballar per recuperar una actitud més flexible. En lloc de compensar cada àpat amb exercici, podem diferenciar l’activitat física saludable de la necessitat de castigar-nos. I, en lloc de considerar que una excepció ho espatlla tot, podem aprendre a reprendre uns hàbits raonables sense culpa.
Això no significa que totes les persones necessitin les mateixes pautes ni que les necessitats nutricionals siguin irrellevants. Quan cal perdre pes per motius de salut, és convenient comptar amb professionals de la medicina i de la nutrició. La Teràpia Breu Estratègica pot ajudar a abordar els patrons de conducta i les dificultats emocionals que interfereixen en el canvi, sense substituir l’atenció sanitària necessària.
En definitiva, el repte no és començar una altra dieta amb més determinació, sinó comprendre per què les estratègies anteriors no han funcionat a llarg termini. El canvi pot començar quan deixem de convertir l’alimentació en una batalla permanent i aprenem a relacionar-nos amb el menjar, el cos i els nostres objectius d’una manera més flexible i sostenible.
