Moltes persones comencen una dieta amb il·lusió, aconsegueixen perdre pes i, al cap d’un temps, recuperen els quilos perduts. De vegades, fins i tot en guanyen més. Aleshores, decideixen tornar-ho a intentar, convençudes que aquesta vegada necessitaran més disciplina i força de voluntat. Però, per què es repeteix aquest cercle i per què les dietes fracassen a llarg termini?

Des de la Teràpia Breu Estratègica, el problema no sempre rau en la capacitat de perdre pes, sinó en les estratègies que utilitzem per aconseguir-ho i per mantenir els resultats. Quan aprimar-se exigeix viure permanentment pendent del que mengem, controlar cada desig i renunciar a qualsevol plaer, sostenir aquest esforç es pot convertir en una tasca esgotadora.

La persona acaba oscil·lant entre dos extrems: controlar estrictament l’alimentació o abandonar completament les restriccions. En tots dos casos, el menjar es transforma en una font de preocupació.

La Teràpia Breu Estratègica posa el focus en les solucions intentades que, malgrat semblar útils inicialment, contribueixen a mantenir el problema. No es tracta únicament de preguntar-nos què mengem, sinó també de comprendre quina és la relació amb el menjar i quines conseqüències tenen les nostres estratègies de control.

Prohibicions, control i rebel·lió: quan les solucions empitjoren el problema

Una de les estratègies més habituals consisteix a classificar els aliments en bons i dolents. Els primers es consideren permesos perquè tenen poques calories, mentre que els segons es converteixen en temptacions que cal evitar. Però, com més prohibim un aliment, més desitjable ens pot semblar. És l’efecte de la transgressió: allò prohibit adquireix un atractiu especial.

Quan finalment cedim, podem sentir que hem fracassat i pensar que ja no té sentit continuar controlant-nos. Així, una excepció pot acabar desencadenant un abandonament més ampli de les pautes alimentàries.

També trobem l’efecte condemna: perdre pes amb una dieta molt restrictiva pot generar un èxit inicial que dificulta mantenir els resultats. Després d’haver aconseguit l’objectiu, la persona relaxa les restriccions i recupera els hàbits anteriors. Si no ha desenvolupat una manera sostenible d’alimentar-se, el cercle torna a començar.

Una altra estratègia consisteix a evitar qualsevol situació que pugui despertar el desig de menjar. La persona renuncia a sopars, celebracions o trobades socials per por de perdre el control. És l’efecte d’evitació: per no caure en la temptació, acaba renunciant també al plaer de compartir un àpat.

Finalment, apareix l’efecte de rebel·lió. Després de molts intents frustrats, la persona es cansa de lluitar, abandona les pautes que seguia i deixa d’esforçar-se per aconseguir el seu objectiu. Pot arribar a pensar que, si no aconsegueix aprimar-se, no val la pena continuar intentant-ho.

En tots aquests casos, el problema no és gaudir del menjar, sinó mantenir una relació rígida i conflictiva amb l’alimentació.

Quan aprimar-se es converteix en una obsessió

Algunes persones intenten compensar tot el que mengen mitjançant l’exercici físic. Fer activitat física és saludable, però quan es converteix en una obligació per cremar cada caloria ingerida, pot perdre el seu sentit. L’exercici deixa de proporcionar benestar i es transforma en una forma de càstig o compensació.

Aquesta dinàmica pot anar acompanyada de restriccions alimentàries, augment de la gana i necessitat de recompensar-se després de l’esforç. En determinats casos, pot afavorir una relació problemàtica amb l’activitat física i el menjar.

Una situació especialment preocupant és provocar-se el vòmit després dels àpats per evitar augmentar de pes. Aquesta conducta pot consolidar un cercle de menjar, sentir culpa i intentar compensar. A més, comporta riscos importants, com ara deshidratació, alteracions dels electròlits i complicacions digestives i cardíaques. Vomitar no elimina de manera segura les conseqüències de la ingesta ni constitueix un mètode eficaç de control del pes.

Quan apareixen conductes de purga, restriccions extremes o episodis recurrents de pèrdua de control, és fonamental buscar ajuda professional especialitzada.

També hi ha persones que deleguen tota la responsabilitat del canvi en una pastilla o un producte miraculós. La promesa d’aprimar-se sense esforç pot resultar atractiva després de molts intents frustrats. Tanmateix, aquests productes no estan exempts de riscos, i qualsevol tractament farmacològic s’ha de valorar amb un professional sanitari.

Des de la Teràpia Breu Estratègica, l’objectiu és identificar les conductes que mantenen el cercle problemàtic i modificar-les sense culpabilitzar la persona. Demanar ajuda professional no significa ser incapaç, sinó disposar de recursos per afrontar la dificultat.

La dieta de la paradoxa: una altra manera de relacionar-se amb el menjar

Davant d’aquestes dinàmiques, la Teràpia Breu Estratègica proposa una intervenció coneguda com la dieta de la paradoxa. El seu nom és significatiu: no es tracta d’afegir una dieta restrictiva més, sinó de qüestionar la manera com intentem controlar el nostre pes.

La paradoxa consisteix a comprendre que, en determinades situacions, esforçar-se més per controlar una conducta pot acabar dificultant-ne la gestió. Com més prohibim un aliment, més present pot estar en el pensament; com més intentem eliminar qualsevol desig, més atenció hi dediquem; i com més interpretem una desviació com un fracàs, més fàcil resulta abandonar els objectius.

Per això, la intervenció busca modificar la relació amb l’alimentació. En lloc de classificar els aliments en categories morals, podem treballar per recuperar una actitud més flexible. En lloc de compensar cada àpat amb exercici, podem diferenciar l’activitat física saludable de la necessitat de castigar-nos. I, en lloc de considerar que una excepció ho espatlla tot, podem aprendre a reprendre uns hàbits raonables sense culpa.

Això no significa que totes les persones necessitin les mateixes pautes ni que les necessitats nutricionals siguin irrellevants. Quan cal perdre pes per motius de salut, és convenient comptar amb professionals de la medicina i de la nutrició. La Teràpia Breu Estratègica pot ajudar a abordar els patrons de conducta i les dificultats emocionals que interfereixen en el canvi, sense substituir l’atenció sanitària necessària.

En definitiva, el repte no és començar una altra dieta amb més determinació, sinó comprendre per què les estratègies anteriors no han funcionat a llarg termini. El canvi pot començar quan deixem de convertir l’alimentació en una batalla permanent i aprenem a relacionar-nos amb el menjar, el cos i els nostres objectius d’una manera més flexible i sostenible.

L'entrada El fracàs de les dietes a llarg termini: la paradoxa de voler aprimar-se es va publicar primer en Psicobenestar.

S’acosten els exàmens i les hores dedicades a estudiar s’intensifiquen. Molts estudiants passen tardes senceres davant dels llibres, renuncien al temps lliure i intenten aprofitar cada minut per arribar preparats a les proves. Tanmateix, no tots aconsegueixen els resultats que esperen. Alguns llegeixen una vegada i una altra els mateixos paràgrafs sense retenir-ne el contingut; d’altres es bloquegen tan bon punt obren els apunts, s’angoixen davant la possibilitat de suspendre o acaben ajornant sistemàticament les tasques. En els casos més difícils, el bloqueig a l’hora d’estudiar es converteix en una font de patiment que interfereix en el funcionament quotidià i pot acabar comprometent la continuïtat acadèmica.

Darrere d’aquestes situacions hi ha una realitat que sovint costa d’entendre des de fora: hi ha estudiants que volen estudiar, però tenen dificultats per estudiar i senten que no poden fer-ho. No necessàriament els falta interès, responsabilitat o capacitat. De vegades, precisament perquè estudiar és tan important per a ells, acaben desenvolupant maneres d’afrontar les dificultats que, en lloc d’ajudar-los, les agreugen.

Des de la Teràpia Breu Estratègica, aquest tipus de dificultats d’aprenentatge es poden abordar analitzant què fa la persona quan apareix el problema i quines conseqüències tenen les seves reaccions. L’atenció no se centra únicament en les causes inicials, sinó també en les solucions que l’estudiant ha anat intentant aplicar sense èxit i que, paradoxalment, contribueixen a mantenir-lo.

Per exemple, davant la por de no recordar prou bé el temari, un estudiant pot començar a repassar compulsivament cada pàgina. Si no se sent prou segur, torna a llegir-la. Com que no acaba mai de tenir la sensació que domina el contingut, dedica cada vegada més temps als mateixos apartats i no avança. La inseguretat inicial es transforma així en una dificultat real per preparar l’examen.

En altres casos, la resposta és l’oposada: l’estudiant evita posar-se a estudiar perquè anticipa el malestar que li provocarà. Es distreu, ajorna la tasca o espera trobar-se en millors condicions per començar. A curt termini, aquesta fugida li proporciona alleujament; a llarg termini, però, augmenta el retard acumulat i la pressió.

Per tant, no sempre és qüestió d’esforçar-se més. De vegades, el primer pas consisteix a deixar de fer allò que, malgrat les bones intencions, està alimentant el problema.

El control excessiu i el perfeccionisme: quan estudiar es converteix en una lluita

Una de les respostes més habituals davant les dificultats acadèmiques és intentar recuperar el control mitjançant un esforç cada vegada més gran. L’estudiant es repeteix que ha de concentrar-se, que ha de tenir ganes d’estudiar o que no pot permetre’s perdre ni un minut. Intenta controlar voluntàriament la memòria, la motivació i la concentració, com si fossin capacitats que pogués activar a demanda.

El problema és que, com més s’exigeix tenir una concentració perfecta, més pendent està de comprovar si realment està concentrat. En lloc de dirigir l’atenció cap al contingut, la dirigeix cap al seu propi rendiment: es pregunta si està entenent, si recordarà allò que llegeix o si està aprofitant prou el temps. Aquest hipercontrol pot acabar interferint en l’activitat que vol facilitar.

En aquests casos, una intervenció estratègica pot consistir a rebaixar l’exigència de concentració i proposar una manera diferent d’apropar-se al material. Per exemple, llegir els apunts com si fossin una novel·la, sense obligar-se a retenir cada detall ni comprovar contínuament si s’ha entès tot. L’objectiu és recuperar una relació més espontània amb la lectura, en lloc de convertir cada pàgina en una prova de capacitat.

Una altra variant d’aquest problema és el perfeccionisme acadèmic. Són estudiants que no es conformen a comprendre els conceptes principals: necessiten saber-ho tot, no deixar-se cap detall i dominar cada frase abans de continuar. Sovint comencen una lectura amb la intenció d’entendre-ho tot a la primera i tornen enrere sempre que apareix un dubte.

Aquesta exigència pot generar un estudi lent, desorganitzat i esgotador, i acaba alimentant el bloqueig en l’estudi. L’estudiant dedica una quantitat desproporcionada de temps a determinats fragments, acumula temari pendent i, quan comprova que no arribarà a tot, augmenta encara més la pressió. La frustració pot manifestar-se en irritabilitat, discussions familiars, plors o episodis d’angoixa que des de fora poden semblar desproporcionats, però que s’entenen millor quan es té en compte la pressió que experimenta el jove.

Des de la Teràpia Breu Estratègica es poden utilitzar prescripcions paradoxals per interrompre aquesta necessitat de perfecció. Una de les propostes és entrenar-se a cometre errors de manera deliberada i controlada durant l’estudi. En lloc d’intentar evitar qualsevol equivocació, l’estudiant practica la possibilitat d’equivocar-se sense que això es converteixi en una amenaça.

Aquesta maniobra busca modificar la relació amb l’error i reduir-ne el poder intimidatori. No es tracta d’estudiar malament perquè sí, sinó d’aprendre que una equivocació no anul·la tot el que s’ha après i que comprendre un contingut no exigeix dominar-lo de manera perfecta des del primer moment.

També pot ser útil revisar l’organització de l’estudi. Repetir sense criteri, sense prioritats i sense una planificació realista pot donar una falsa sensació d’esforç, però no sempre facilita l’aprenentatge. Establir objectius assumibles, alternar tasques i avançar progressivament permet recuperar una estructura que el perfeccionisme sovint destrueix.

La por dels exàmens i l’evitació: quan fugir sembla l’única sortida

No tots els estudiants responen a les dificultats intentant controlar-ho tot. Alguns desenvolupen una estratègia basada en l’evitació. Davant la perspectiva d’un examen, una exposició oral o una tasca avaluable, experimenten una por tan intensa que busquen ajornar el moment de confrontar-s’hi.

Es diuen que ja estudiaran demà, que necessiten descansar abans de començar o que la pròxima vegada estaran més preparats. En ocasions, només es posen a estudiar quan falta molt poc per a la prova, de manera que la urgència substitueix la planificació. Altres vegades, eviten directament presentar-se a l’examen o renuncien a determinades activitats acadèmiques per no haver d’afrontar el malestar.

Aquesta resposta és comprensible: evitar allò que ens fa por acostuma a produir un alleujament immediat. El problema és que aquest alleujament pot reforçar l’evitació. Cada vegada que l’estudiant escapa d’una situació temuda, perd una oportunitat de comprovar que pot afrontar-la i que l’angoixa no necessàriament l’impedeix actuar. Amb el temps, la por pot créixer i estendre’s a situacions que abans tolerava.

A més, alguns estudiants intenten controlar intensament les seves reaccions fisiològiques. Vigilen el ritme cardíac, la respiració, la suor o els tremolors i interpreten aquests senyals com una prova que no podran superar l’examen. Com més intenten eliminar-los, més atenció els dediquen i més amenaçadors els poden semblar.

En aquest context, la Teràpia Breu Estratègica pot recórrer a tècniques com la pitjor fantasia, sempre adaptades a la persona i a la seva situació. Aquesta pràctica consisteix a reservar un espai concret per imaginar deliberadament els escenaris que generen por, en lloc de passar el dia intentant expulsar-los del pensament. Amb una pauta terapèutica adequada, es busca modificar la relació amb l’ansietat anticipatòria i reduir la lluita constant per controlar-la.

Una altra possibilitat és utilitzar tasques distractores o pautes d’atenció concretes abans de l’examen i durant la prova, especialment quan l’estudiant es queda bloquejat. L’objectiu no és exigir-li que deixi d’estar nerviós, sinó ajudar-lo a continuar actuant malgrat el nerviosisme.

En determinats casos de bloqueig davant dels llibres, també es pot prescriure un període d’estudi deliberadament breu, inferior al que l’estudiant considera necessari. Aquesta estratègia paradoxal pretén reduir la pressió i interrompre els esforços excessius per aconseguir una concentració perfecta. A partir d’aquí, es pot treballar progressivament per recuperar una dedicació més funcional.

Aquestes tècniques no són receptes universals ni s’han d’aplicar automàticament. La intervenció depèn de la manera concreta com es manifesta el problema, de les estratègies que el mantenen i de les necessitats de cada estudiant.

De la sensació d’incapacitat a la recuperació de la confiança

Quan les dificultats s’allarguen i els intents de solucionar-les fracassen una vegada i una altra, el bloqueig acadèmic pot agreujar-se amb un problema afegit: l’estudiant deixa de pensar que està passant per una etapa difícil i comença a creure que és incapaç d’estudiar.

Després de molts esforços sense resultats satisfactoris, pot arribar a la conclusió que no serveix per als estudis, que no té memòria o que mai no aconseguirà aprovar. Aquesta percepció modifica la manera com interpreta qualsevol nova dificultat. Un examen complicat deixa de ser una situació concreta i es converteix en una confirmació de la seva suposada incapacitat.

En aquests casos, la renúncia pot semblar l’única manera d’aturar el patiment. L’estudiant abandona tasques, evita parlar dels estudis o deixa de presentar-se a les proves perquè anticipa el fracàs. La frustració acumulada pot anar acompanyada de desànim, aïllament o símptomes depressius que requereixen una valoració adequada.

La intervenció estratègica ha de tenir en compte aquest cercle i evitar que cada nova tasca es converteixi en un examen sobre el valor personal de l’estudiant. Per això, pot ser útil introduir objectius petits, concrets i assolibles, així com modificar la manera d’afrontar les activitats acadèmiques. En lloc de demanar-li que demostri que és capaç de preparar una assignatura sencera, es pot començar per una tasca delimitada que li permeti recuperar experiències de progrés.

També es poden utilitzar prescripcions paradoxals o exercicis que modifiquin la relació amb l’esforç i el fracàs. En determinats casos, per exemple, es pot proposar que l’estudiant es permeti fer una tasca de manera deliberadament imperfecta o que segueixi una pauta molt concreta en lloc de deixar-se portar per la necessitat de controlar-ho tot. L’elecció de la tècnica ha de respondre a una anàlisi individualitzada, no a una aplicació mecànica d’exercicis.

Una altra qüestió fonamental és la manera com els adults acompanyen aquestes dificultats. Els retrets, les comparacions amb altres estudiants i els missatges que insisteixen que només cal esforçar-se més poden augmentar la pressió sense resoldre el bloqueig. Això no significa eliminar els límits ni renunciar a les responsabilitats acadèmiques, sinó distingir entre la manca de voluntat i una dificultat que necessita una intervenció diferent.

La família pot ajudar establint expectatives realistes, afavorint unes rutines raonables i reconeixent els progressos sense convertir cada jornada d’estudi en un interrogatori. Quan les dificultats són persistents, intenses o afecten altres àmbits de la vida, convé valorar si cal una avaluació professional per identificar altres factors implicats, com ara dificultats específiques d’aprenentatge, problemes d’atenció o un trastorn d’ansietat.

En definitiva, estudiar no hauria de convertir-se en una batalla permanent contra un mateix. Quan un estudiant vol aprendre però no aconsegueix avançar, insistir en les mateixes estratègies pot consolidar el bloqueig. La Teràpia Breu Estratègica proposa observar què passa, identificar els intents de solució que mantenen la dificultat i introduir canvis concrets en la manera d’afrontar-la.

De vegades, el progrés no comença quan estudiem més hores, sinó quan deixem de lluitar per controlar cada pensament, acceptem que podem equivocar-nos i aprenem a avançar sense exigir-nos una seguretat absoluta. Perquè recuperar la capacitat d’estudiar no consisteix únicament a aprendre més continguts, sinó també a construir una relació més flexible i saludable amb l’aprenentatge, l’error i les pròpies capacitats.

L'entrada Bloqueig a l’hora d’estudiar es va publicar primer en Psicobenestar.

És habitual que, fins i tot abans de la primera visita, algú em demani un consell ràpid per controlar l’ansietat com més aviat millor. També rebo sovint la pregunta de per què no publico tips per combatre-la. És lògic: quan patim ansietat, l’únic que volem és que desaparegui. Però aquí es troba una de les primeres trampes: creure que hi ha un remei únic, vàlid per a qualsevol tipus d’ansietat.

Per entendre-ho, podem fer una comparació senzilla amb la febre. La febre és un senyal que alguna cosa està passant en el nostre organisme, però no ens indica per si sola quina és la causa. Una persona pot tenir febre per una grip, una altra per una infecció i una altra per un problema completament diferent. Evidentment, no aplicaríem el mateix tractament a totes només perquè comparteixen aquest símptoma.

Amb l’ansietat passa una cosa semblant. L’ansietat és una resposta, un senyal que pot aparèixer en contextos i problemes diferents, i la manera d’abordar-la dependrà de com s’ha construït i, sobretot, de què la manté en el present. No és el mateix una persona que viu atrapada en la necessitat de controlar-ho tot que una altra que evita sistemàticament determinades situacions perquè té por que li passi alguna cosa, o una altra que ha començat a experimentar atacs de pànic i viu pendent de la possibilitat que tornin a aparèixer.

Per això, des de la Teràpia Breu Estratègica, més que preguntar-nos únicament «per què tinc ansietat?», ens interessa comprendre com funciona el problema i què està fent que es mantingui. Què passa abans que aparegui? Què fem quan la sentim? Quines solucions intentem posar en pràctica? I, sobretot, què passa després d’aplicar-les?

Aquesta mirada és fonamental perquè, paradoxalment, allò que una persona fa amb la intenció de protegir-se de l’ansietat pot acabar alimentant-la. I és precisament en aquest punt on comencem a endinsar-nos en el territori de l’ansietat.

No s’hi arriba d’un dia per l’altre

En molts casos, el pànic o les crisis d’ansietat no apareixen de manera completament sobtada. Poden ser el resultat d’un procés en què, al llarg del temps, s’han anat acumulant determinades experiències, aprenentatges i maneres de reaccionar davant de la por, la incertesa o la necessitat de control. Hi ha excepcions, especialment quan existeix una experiència traumàtica o una situació vital extraordinària, però sovint la crisi que finalment ens alarma és només la gota que fa vessar el got.

La nostra història personal pot influir en la manera com aprenem a relacionar-nos amb el perill. Per exemple, una educació hiperprotectora, en què els adults transmeten constantment als infants que el món és ple de riscos i que cal anar amb molta cura, pot afavorir que aquests aprenguin a percebre determinades situacions com més amenaçadores del que realment són. No significa que uns pares preocupats «causin» necessàriament un trastorn d’ansietat, sinó que determinades experiències educatives poden contribuir a construir una relació basada en la vigilància i la por.

També podem trobar un altre camí en persones que han crescut sota una exigència molt elevada: «has de fer-ho bé», «has de donar el millor de tu», «no et pots equivocar». Quan aquesta exigència es converteix en una necessitat de perfecció, ordre, control o meticulositat, pot instaurar-se una manera de funcionar en què qualsevol error sembla potencialment perillós. Com més intentem controlar que res no surti malament, més atents estem a tot allò que podria sortir malament.

I aquí apareix una paradoxa molt característica: el control que inicialment ens dona seguretat pot acabar generant inseguretat. Intentem controlar els pensaments, les emocions, les reaccions del nostre cos, el que pensaran els altres, el futur… fins que arriba un moment en què la mateixa necessitat de control es converteix en una font d’ansietat.

Quan les experiències de la vida van carregant el got

Aquest procés també pot veure’s afavorit per les experiències pròpies de l’adolescència i la primera joventut. Les dificultats en les relacions, els problemes escolars, l’aïllament, les primeres experiències de fracàs o la sensació de no ser capaç d’afrontar allò que els altres esperen de nosaltres poden deixar una empremta en la manera com interpretem les nostres pròpies capacitats.

A vegades, després d’haver viscut situacions en què ens hem sentit vulnerables o incapaços, comencem a anticipar que tornarà a passar. La por ja no necessita que el perill sigui present: pot aparèixer simplement davant la possibilitat que aparegui. I així podem començar a evitar situacions, demanar garanties, buscar constantment tranquil·litat o necessitar que algú ens confirmi que tot anirà bé.

A això s’hi poden afegir altres factors. El consum o abús de substàncies pot interferir en el funcionament psicofisiològic i afavorir l’aparició o l’agreujament de símptomes d’ansietat. També pot passar amb substàncies que algunes persones utilitzen precisament amb la intenció de relaxar-se. El tabac, per exemple, pot formar part d’un ritual que la persona associa a la calma, però la nicotina té efectes estimulants sobre l’organisme. El cannabis tampoc no és universalment relaxant: en algunes persones pot incrementar l’ansietat, la sensació de pèrdua de control o la simptomatologia de pànic.

I després hi ha el context en què vivim. Estrès laboral, conflictes familiars, crisis de parella, dificultats econòmiques, canvis importants, falta de descans o una exposició constant a estímuls poden mantenir el nostre organisme en un estat d’activació elevada. Viure en un entorn urbà, per exemple, significa conviure habitualment amb sorolls, trànsit, llums, persones, pantalles, informació i estímuls continus.

Cap d’aquests factors, per si sol, explica necessàriament l’ansietat. Però tots poden contribuir a augmentar la càrrega fins que, en un moment determinat, el sistema deixa de poder compensar-la. I llavors apareix aquella sensació tan coneguda: «No sé què em passa, però no puc més».

El problema no és només sentir ansietat, sinó com intentem escapar-ne

Arribats aquí, podem entendre per què, des de la Teràpia Breu Estratègica, no ens limitem a donar una llista de consells per eliminar l’ansietat. El més important és identificar quin cercle viciós s’ha construït al voltant del problema.

Una persona pot sentir una primera crisi de pànic. La intensitat de les sensacions físiques —palpitacions, mareig, falta d’aire, tremolor, sensació d’irrealitat— pot fer-li pensar que està passant-li alguna cosa terrible. A partir d’aquell moment, comença a tenir por que torni a passar. I, per evitar-ho, pot començar a controlar el pols, la respiració o qualsevol sensació corporal; evitar determinats llocs; sortir sempre acompanyada; portar a sobre alguna cosa «per si de cas» o buscar constantment garanties que no li passarà res.

Tot això és perfectament comprensible. El problema és que allò que fem per protegir-nos de la por pot confirmar que la por és necessària. Si cada vegada que noto ansietat fujo, em tranquil·litzo compulsivament o controlo el meu cos, mai no dono a la meva experiència l’oportunitat de demostrar-me que puc afrontar-la.

Aquest és un dels principis que resulta especialment rellevant en la Teràpia Breu Estratègica: no sempre és la dificultat inicial allò que manté el problema, sinó les solucions intentades que acaben fent-lo persistir.

Per això, arribar al territori de l’ansietat no acostuma a ser un únic trajecte. Hi podem arribar per la por, per l’exigència, per la necessitat de control, per l’evitació, per experiències vitals difícils o per una combinació de diferents factors. I sortir-ne tampoc no consisteix simplement a aprendre a «no tenir ansietat».

La qüestió és comprendre quin és el mecanisme particular que manté atrapada cada persona i intervenir-hi de manera específica. Perquè l’objectiu no és ensenyar-nos a lluitar millor contra l’ansietat, sinó aconseguir que deixem d’alimentar, sense adonar-nos-en, el cercle que la manté.

I potser aquesta és una de les coses més importants que podem aprendre: no necessitem un nou truc per controlar l’ansietat; necessitem entendre què estem fent per intentar controlar-la i si, precisament, això és el que està fent que continuï amb nosaltres.

L'entrada Com arribem al territori de l’ansietat? es va publicar primer en Psicobenestar.

«Dormir és una pèrdua de temps.» Segur que ho has sentit alguna vegada, potser fins i tot t’ho has dit tu mateix algun dia d’aquells en què el temps sembla no arribar mai. I tanmateix, la ciència ens diu ben bé el contrari: el son no és una pausa buida, sinó un procés vital durant el qual el cos i la ment reparen, netegen i consoliden tot allò que necessitem per continuar funcionant.

Durant el son passen coses que escapen completament al nostre control: el cervell elimina residus metabòlics, els músculs es reparen, la memòria consolida la informació del dia. És, en definitiva, un dels processos més importants per a la nostra supervivència… i, precisament per això, és tan desconcertant que ens costi tant.

Des de la Teràpia Breu Estratègica treballem sovint amb persones que arrosseguen problemes de son. I una de les primeres coses que descobrim és sempre la mateixa: dormir no es pot voler. No és un acte voluntari, com aixecar un braç o decidir sortir a caminar. És, més aviat, una conseqüència: arriba quan deixem que arribi, no quan ho exigim.

Aquí rau la gran paradoxa del son: com més ens esforcem a dormir, més ens allunyem d’aconseguir-ho.

Les nits en blanc no són catastròfiques

Val la pena començar per treure una mica de pressió: el son no és sempre igual, ni ha de ser-ho. Hi ha nits en què costa més agafar el son, despertars durant la matinada o desvetllaments massa d’hora. Són fenòmens completament normals si no es repeteixen amb una freqüència excessiva.

De fet, el nostre organisme tendeix a autoregular-se, igual que ho fa amb la gana o la temperatura corporal. Una nit dormint malament sol compensar-se l’endemà de manera espontània. El problema real apareix quan aquestes alteracions es converteixen en un patró: es considera que hi ha un trastorn del son quan les dificultats es repeteixen almenys tres nits per setmana.

Un altre matís important: la sensació subjectiva de «no he dormit gens» gairebé mai coincideix amb la realitat. Les persones amb insomni acostumen a sobreestimar el temps que triguen a adormir-se i a subestimar les hores que realment dormen. I com més es controla el rellotge esperant que arribi el son, més s’allunya.

Fins i tot parlar-ne massa pot jugar-nos en contra: lamentar-se repetidament dels problemes de son amb amics o familiars tendeix a empitjorar com ens sentim l’endemà. Paradoxalment, no fer-ne un tema constant de conversa ajuda més que desfogar-se’n.

Les deu solucions intentades que ens mantenen desperts

Des de la Teràpia Breu Estratègica sabem que moltes dificultats no provenen tant del problema original com de tot allò que fem, amb la millor intenció del món, per resoldre’l. Amb el son passa exactament el mateix. Existeix tota una sèrie de «solucions intentades» que, lluny d’ajudar-nos a dormir, ens mantenen desperts:

• «He de dormir.» Convertir el son en una obligació genera frustració i activació: exactament el contrari del que necessitem per adormir-nos.
• «He de trobar la postura perfecta.» Buscar la posició ideal es converteix en una obsessió, quan en realitat no existeix cap postura màgica: durant la nit ens movem contínuament.
• «No he de pensar en res.» Intentar no pensar en alguna cosa és, paradoxalment, pensar-hi encara més.
• «M’he de relaxar!» Perseguir la relaxació de manera activa genera el mateix estat d’activació que volíem evitar.
• Comptar ovelles o fer alguna cosa avorrida a propòsit. L’esforç mental sostingut que això requereix acaba activant-nos en lloc de calmar-nos.
• Llegir o fer una altra activitat «per cansar-se». Estar cansat no és el mateix que tenir son; de fet, si el cansament fos suficient per dormir, l’insomni no existiria.
• Mirar la televisió o el mòbil per «provocar» el son. Les llums i els estímuls constants activen àrees cerebrals que dificulten precisament el que busquem.
• Voler entendre per què no dormim. Buscar la causa no sempre permet eliminar-la, i sovint el simple fet de rumiar-hi ja ens manté desperts.
• No ficar-se al llit fins que no arriba la son. Anar retardant l’hora d’anar a dormir acaba desregulant completament el ritme de son-vigília.
• Aixecar-se a fer alguna cosa útil quan no s’aconsegueix dormir. Aquesta estratègia, tan intuïtiva, altera encara més el cicle natural del son.

Totes aquestes estratègies tenen un element en comú: són intents actius de controlar alguna cosa que, per definició, no es pot controlar de manera voluntària. I aquí és on trobem, de nou, la paradoxa: qualsevol activació —fins i tot la que fem amb la intenció de relaxar-nos— és incompatible amb l’estat de repòs que el son necessita.

Què proposa la Teràpia Breu Estratègica

Si no podem forçar el son, què podem fer? Des de la Teràpia Breu Estratègica no partim de la pregunta «com aconseguir dormir», sinó d’una altra de ben diferent: què podem deixar de fer perquè el son arribi tot sol?

La proposta es basa en unes poques regles, senzilles d’entendre encara que no sempre fàcils de sostenir:

Prepara’t per descansar, no per dormir. Posa el despertador d’aquí a 7 o 8 hores, apaga el llum i estira’t amb els ulls tancats, sense sorolls ni llums molestos. La consigna interna no és «he de dormir», sinó «vaig a descansar». Mantenir els ulls tancats fins que soni l’alarma, encara que no arribis a adormir-te, redueix igualment l’activitat cerebral i afavoreix el descans.

No facis res per intentar dormir. Cap ritual, cap posició màgica, cap intent de relaxació conscient. Qualsevol esforç actiu genera activació, i l’activació és l’oposada exacta del repòs.

Quan soni l’alarma, aixeca’t sense excuses. I mantén-te despert la resta del dia, encara que hagis dormit poc. Evita el sofà, la migdiada, tornar-te a estirar. Costa, especialment quan es dorm malament, però és precisament així com es regula el ritme circadià.

Respecta un horari fix per llevar-te, cada dia a la mateixa franja horària, i no tornis a ficar-te al llit fins passades les 16 o 17 hores següents.

Aquestes regles no busquen «aconseguir» el son de manera directa —perquè, com hem dit, això és impossible—, sinó crear les condicions perquè el son aparegui tot sol, sense que hi interfereixin els nostres propis intents de controlar-lo.

Dormir, una altra paradoxa de la vida

Com deia Heràclit, «l’única constant és el canvi», i el son no n’és una excepció: evoluciona al llarg de tota la vida, des de les setze o divuit hores que dorm un nadó fins a les cinc o sis que necessiten moltes persones grans. Res d’això és motiu d’alarma; és, simplement, la naturalesa canviant del propi son.

El que sí que convé recordar és que dormir forma part d’aquell grup de processos —com respirar, com la digestió— que no podem controlar directament amb la voluntat. I acceptar-ho, per estrany que sembli, és el primer pas per recuperar-lo.

Perquè, igual que passa amb el descans a les vacances, com més ens obsessionem a aconseguir alguna cosa que hauria de sorgir de manera espontània, més ens allunyem d’aconseguir-la. La clau no és esforçar-se més, sinó deixar de lluitar contra allò que, per naturalesa, no depèn de nosaltres.

L'entrada Dormir bé no és un objectiu: és una conseqüència es va publicar primer en Psicobenestar.

Durant tot l’any imaginem les vacances d’estiu com aquell moment tan esperat en què, finalment, podrem descansar. Ens repetim que quan arribin tindrem temps per a nosaltres, dormirem més, desconnectarem de la feina i recuperarem energies. No obstant això, quan aquest període arriba, moltes persones descobreixen que la realitat és ben diferent.

Vivim en una societat que ens ha acostumat a valorar la productivitat i l’aprofitament constant del temps. Aquesta manera de funcionar no desapareix quan comencen les vacances; simplement canvia d’escenari. Sense adonar-nos-en, substituïm les obligacions laborals per una nova llista d’activitats que «hem de fer»: visitar tots els indrets possibles, practicar esports, assistir a esdeveniments, quedar amb amics, descobrir restaurants, organitzar excursions, fer fotografies, publicar-les a les xarxes socials i aprofitar cada minut del dia.

La frase «he d’aprofitar les vacances al màxim» acaba convertint-se en una exigència més. I és precisament aquí on apareix la paradoxa: volem descansar tant que deixem de descansar.

Des de la Teràpia Breu Estratègica sabem que moltes dificultats psicològiques no provenen tant del problema inicial com dels intents que fem per solucionar-lo. Quan intentem descansar obligant-nos a omplir cada instant d’activitats agradables, acabem obtenint l’efecte contrari. Allò que havia de ser un espai per recuperar-nos es transforma en una nova font d’estrès.

Potser la pregunta no és com aprofitar millor les vacances, sinó què necessitem deixar de fer perquè realment siguin reparadores.

El descans no consisteix a fer moltes coses diferents

Existeix una idea molt estesa segons la qual descansar significa canviar d’activitat. Si durant l’any treballem asseguts davant d’un ordinador, pensem que a l’estiu hem d’estar en moviment constant. Si la nostra rutina és monòtona, creiem que les vacances han d’estar plenes d’estímuls i experiències noves.

Tot i això, el nostre cervell també necessita moments de baixa activitat: espais sense presses, sense objectius i sense una agenda completament planificada.

Quan convertim cada dia de vacances en una cursa per aprofitar-lo al màxim, mantenim activat el mateix sistema de funcionament que ens acompanya durant la resta de l’any. Continuem pendents del rellotge, organitzant, decidint, planificant i anticipant què vindrà després. Canvia el paisatge, però no canvia la manera com funcionem.

La Teràpia Breu Estratègica parla sovint de les trampes del «més és millor». Pensem que com més activitats fem, més descansarem; com més experiències visquem, més satisfets ens sentirem. Però moltes vegades passa exactament el contrari.

Les vacances reparadores acostumen a compartir algunes característiques:

• Respecten el ritme natural de cada persona.
• Combinen moments d’activitat amb espais de calma.
• Permeten avorrir-se sense sentir culpa.
• No estan completament planificades.
• Deixen marge per a la improvisació.
• Inclouen temps sense pantalles ni notificacions constants.
• No converteixen cada dia en una competició contra el temps.

L’avorriment, tan mal vist avui dia, també compleix una funció important. Quan deixem de buscar estímuls constantment, la ment té oportunitat d’ordenar pensaments, integrar experiències i recuperar-se de la sobrecàrrega acumulada durant mesos.

Descansar no és omplir el temps lliure amb activitats diferents. Descansar és permetre que el nostre sistema nerviós deixi d’estar permanentment activat.

Escollir bé la companyia també és cuidar la salut mental

Hi ha un altre aspecte que sovint passem per alt: amb qui compartim les vacances.

Durant l’any convivim amb moltes persones en períodes limitats. Compartim unes hores de feina, un dinar familiar o una trobada puntual amb amics. Les vacances, en canvi, impliquen conviure intensament durant dies o setmanes.

Aquesta convivència continuada fa que petites diferències que habitualment passen desapercebudes es facin molt més evidents: en els horaris, en la necessitat d’ordre, en la manera d’organitzar el temps, en les preferències sobre què fer o simplement en la forma de comunicar-se.

Quan viatgem amb persones amb qui no acabem de congeniar, les vacances poden convertir-se en una successió de petites tensions. Ningú discuteix necessàriament per grans motius. Sovint el desgast apareix per l’acumulació de desacords aparentment insignificants: on anar, què menjar, a quina hora llevar-se, quant caminar o si aquell dia toca descansar o visitar un altre lloc.

No és casualitat que després de l’estiu moltes parelles decideixin iniciar un procés terapèutic. Les vacances actuen com una mena de lupa que amplia dinàmiques relacionals que durant la resta de l’any quedaven amagades sota les rutines i les obligacions.

Des de la Teràpia Breu Estratègica sabem que no podem controlar el comportament dels altres, però sí la manera com ens hi relacionem. De vegades, l’intent constant d’aconseguir que tothom estigui content és precisament el que genera més conflictes.

Les vacances saludables no exigeixen que tots vulguin fer el mateix en tot moment. És perfectament legítim que una persona vulgui llegir mentre l’altra prefereix passejar, o que cadascú necessiti espais individuals durant el dia.

Compartir no significa estar junts les vint-i-quatre hores. Respectar els espais individuals acostuma a millorar molt més la convivència que intentar fer-ho absolutament tot en grup.

Les vacances també necessiten espais de silenci

Una altra característica de les vacances reparadores és que ofereixen oportunitats per reconnectar amb un mateix.

Durant la resta de l’any vivim envoltats d’estímuls continus: missatges, correus electrònics, notificacions, reunions, converses, trànsit, soroll… El nostre cervell pràcticament no té ocasions de quedar-se en silenci.

Paradoxalment, moltes persones mantenen aquesta mateixa hiperestimulació durant les vacances. Continuen consultant el mòbil de manera compulsiva, publiquen cada experiència a les xarxes socials i senten la necessitat de demostrar que s’ho estan passant bé.

Quan les vacances es converteixen en un aparador, deixen de ser un espai íntim de recuperació.

La Teràpia Breu Estratègica ens recorda que moltes de les nostres conductes estan guiades per percepcions més que per la realitat mateixa. Si necessitem demostrar constantment que estem gaudint, és possible que acabem dedicant més energia a construir aquesta imatge que no pas a viure l’experiència.

Per això resulta especialment beneficiós reservar moments sense objectius: passejar sense destí, llegir sense mirar el rellotge, contemplar el mar, escoltar els sons de la natura o simplement no fer res.

Encara que inicialment pugui generar una certa incomoditat, aquesta disminució dels estímuls permet que el nostre organisme abandoni progressivament l’estat d’alerta permanent en què acostuma a viure.

El descans no sempre és emocionant. Moltes vegades és, precisament, tranquil.

Les millors vacances no són les més plenes, sinó les que ens permeten tornar diferents

Hi ha una expressió molt gràfica que resumeix tot això: «necessito vacances per descansar de les vacances.»

Quan arribem al final de l’estiu amb la sensació d’haver de recuperar-nos del nostre propi temps de descans, probablement alguna cosa no ha funcionat.

Les vacances no haurien de convertir-se en un projecte de rendiment personal ni en una carrera per acumular experiències. La seva funció és molt més senzilla i, alhora, molt més important: oferir-nos un espai perquè el cos, la ment i les emocions recuperin l’equilibri.

Des de la Teràpia Breu Estratègica, sovint observem que moltes persones mantenen durant les vacances les mateixes solucions intentades que utilitzen la resta de l’any: controlar-ho tot, planificar cada detall, voler arribar a tot, evitar qualsevol moment de buit o intentar satisfer les expectatives de tothom.

Potser aquest estiu el canvi més útil no consisteix a trobar una destinació diferent, sinó una manera diferent de viure el temps.

Permetre’ns dies sense plans, renunciar a l’exigència d’aprofitar cada instant, escollir companyies amb les quals ens sentim realment còmodes i acceptar que no cal fer-ho tot són petites decisions que poden transformar completament l’experiència de les vacances.

Al cap i a la fi, les millors vacances no són aquelles de les quals tornem amb més fotografies, sinó aquelles de les quals tornem amb més energia, més serenitat i amb la sensació d’haver recuperat una part de nosaltres mateixos que durant la resta de l’any havia quedat amagada sota les presses.

Perquè descansar no és un luxe. És una necessitat psicològica. I, de vegades, la millor manera d’aconseguir-ho és deixar d’intentar descansar amb tanta intensitat.

L'entrada Les vacances també poden esgotar-nos es va publicar primer en Psicobenestar.

Apareixen llavors les discussions de sempre: el temps davant les pantalles, l’hora d’anar a dormir, les responsabilitats a casa o, senzillament, la sensació que els fills «no fan cas de res». Davant d’això, alguns pares intenten controlar-ho tot encara més; d’altres renuncien a qualsevol norma per evitar el desgast. Cap dels dos extrems sol funcionar.

Des de la Teràpia Breu Estratègica, la pregunta més útil no és «què hem de fer perquè els nostres fills es comportin millor?», sinó una altra de més incòmoda i més reveladora: «què estem fent, amb la millor intenció, que està mantenint el problema?». De fet, si algú ens demanés instruccions per fer que els seus fills es descontrolessin del tot durant l’estiu, probablement en podríem escriure un manual força complet. I aquí hi ha la bona notícia: si evitem aquestes estratègies, les possibilitats d’unes vacances més serenes augmenten considerablement.

El problema no és el comportament, sinó com intentem resoldre’l

Una de les idees centrals de la Teràpia Breu Estratègica és que els problemes relacionals sovint no es mantenen per la seva causa inicial, sinó pels intents de solució que repetim un cop i un altre sense adonar-nos que no funcionen.

Quan un fill protesta, desafia una norma o sembla ignorar qualsevol indicació, els pares reaccionen de manera comprensible: insisteixen més, expliquen una vegada i una altra per què la norma és important, amenacen amb conseqüències que després no sempre poden complir, o acaben cedint després d’una llarga negociació. Són respostes que neixen de l’afecte i la preocupació, però que sovint alimenten precisament allò que volien evitar.

Si volguéssim garantir un estiu desastrós, n’hi hauria prou amb aplicar aquestes estratègies:

• Canviar les normes cada dia segons l’estat d’ànim dels adults.
• Negociar absolutament totes les decisions.
• Repetir la mateixa ordre deu vegades abans d’actuar.
• Amenaçar amb càstigs impossibles de mantenir.
• Cedir just quan el conflicte arriba al seu punt més tens.
• Voler controlar cada minut del temps lliure dels fills.

Totes aquestes conductes transmeten un mateix missatge, encara que sigui de manera involuntària: les normes són negociables fins que algú es cansa més que l’altre. Els infants i adolescents aprenen molt de pressa quines estratègies els donen resultat. No ho fan per manipular conscientment, sinó perquè tots els éssers humans repetim allò que funciona. Per això moltes discussions de l’estiu no són conflictes nous, sinó patrons que es repeteixen dia rere dia.

Vacances amb estructura, no amb horaris rígids

Associem les vacances a la llibertat, i és cert que descansar implica flexibilitzar moltes rutines. El problema apareix quan la flexibilitat es converteix en absència total d’estructura.

Els infants —i molts adolescents, encara que no ho sembli— necessiten saber què poden esperar del dia. No cal planificar cada hora, però sí mantenir alguns punts de referència que aportin seguretat. No és el mateix dir «ja veurem quan ens llevem» que acordar que cadascú es desperta al seu ritme, però que l’esmorzar es tanca a una hora concreta. Tampoc és igual improvisar cada dia l’ús de les pantalles que haver pactat abans quan i durant quanta estona es faran servir.

Sabem que moltes discussions no sorgeixen perquè hi hagi normes, sinó perquè aquestes són confuses, canvien constantment o només apareixen quan el conflicte ja ha començat. Quan els límits són previsibles, els infants deixen d’invertir energia a comprovar on són. Quan cada dia és diferent, en canvi, temptejar fins on poden arribar es converteix gairebé en una necessitat.

Un altre error habitual és voler omplir totes les hores del dia amb activitats perquè els fills «no s’avorreixin». Però l’avorriment no és cap enemic: sovint és el punt de partida de la creativitat, el joc espontani i la capacitat d’organitzar-se. Si cada minut el dirigeixen els adults, els infants tenen poques oportunitats de desenvolupar autonomia.

Les vacances són també un bon moment perquè assumeixin petites responsabilitats adaptades a la seva edat. Col·laborar en algunes tasques domèstiques, preparar alguna part dels àpats o participar en l’organització familiar reforça la seva sensació de competència i evita que l’estiu es converteixi en una successió de demandes cap als pares.

Menys lluites de poder, més coherència

Quan una discussió s’allarga vint minuts, és fàcil perdre de vista quin n’era el motiu inicial. El conflicte deixa de tractar de les pantalles, la dutxa o l’habitació per convertir-se en una batalla per veure qui té l’última paraula.

Aquí la Teràpia Breu Estratègica ofereix una mirada especialment útil. Quan dues persones entren en una escalada simètrica, cadascuna intenta imposar-se: com més pressiona una, més resistència genera en l’altra. En moltes famílies el patró és sempre el mateix —l’adult repeteix l’ordre, el fill protesta, l’adult apuja el to, el fill s’hi oposa encara més, arriben les amenaces i, finalment, algú acaba cedint o esclatant. Sortir d’aquest cercle sol implicar fer menys i fer-ho de manera diferent:

• Explicar les normes importants quan tothom està tranquil, no enmig d’una discussió.
• Aplicar conseqüències proporcionades, coherents i realistes: una conseqüència petita que es compleix educa molt més que un gran càstig que no arriba mai.
• Donar als adolescents marge per decidir en els aspectes secundaris, perquè així redueixen la necessitat de desafiar constantment els importants.
• Mantenir una línia comuna entre els adults davant dels fills i parlar de les diferències en privat. No cal pensar exactament igual en tot, però els missatges contradictoris confonen i intensifiquen el conflicte.

Seria irreal esperar unes vacances sense cap discussió. Totes les famílies tenen desacords, cansament i dies difícils. El benestar familiar no consisteix a eliminar el conflicte, sinó a evitar que les mateixes situacions es repeteixin sense trobar-hi mai una sortida. I la Teràpia Breu Estratègica ens recorda que, sovint, petits canvis en la manera de respondre produeixen transformacions importants en la dinàmica familiar.

Potser, doncs, la pregunta més útil abans de començar l’estiu no és «què puc fer perquè els meus fills es portin bé?», sinó «quines coses deixaré de fer perquè la convivència sigui més fàcil?». Perquè quan deixem de fer allò que manté el problema, la solució acostuma a aparèixer de manera molt més natural.

L'entrada Quan les vacances es converteixen en un camp de batalla es va publicar primer en Psicobenestar.

Cada vegada és més habitual sentir parlar de salut mental. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació i les converses quotidianes han contribuït a normalitzar conceptes que fa només uns anys es mantenien pràcticament en silenci. Aquesta major sensibilització és, sens dubte, una bona notícia. No obstant això, també ha anat acompanyada d’un fenomen preocupant: la proliferació de persones que ofereixen serveis sota denominacions com «terapeuta», «coach emocional», «acompanyant», «mentor» o altres etiquetes similars, sense que això impliqui necessàriament una formació sanitària ni una capacitació legal per tractar problemes de salut mental.

Aquesta realitat genera una confusió comprensible. Moltes persones desconeixen què significa exactament fer psicoteràpia, qui està autoritzat per exercir-la i quines garanties ofereix un professional qualificat. Tanmateix, aquesta informació és fonamental, perquè quan una persona pateix ansietat, depressió, un trastorn obsessiu, un trastorn alimentari, dificultats de parella o qualsevol altre problema psicològic, no estem parlant simplement d’un mal moment o d’una necessitat de consell. Estem parlant d’un problema de salut.

I, igual que ningú no acceptaria que una fractura fos tractada per algú sense formació mèdica, tampoc no hauríem de banalitzar l’atenció als trastorns psicològics. La salut mental mereix el mateix nivell d’exigència, rigor i protecció que qualsevol altra àrea de la salut.

Per això és important entendre que la psicoteràpia no és una activitat d’acompanyament emocional genèric, sinó una intervenció clínica dirigida a prevenir, avaluar i tractar problemes psicològics mitjançant procediments avalats pel coneixement científic. Això requereix una formació universitària específica, competències clíniques, supervisió i responsabilitat professional.

Escollir qui ens acompanya en un moment de vulnerabilitat no és una decisió menor. És una decisió relacionada directament amb la nostra salut.

Qui pot exercir legalment la psicoteràpia a Espanya?

Una de les idees equivocades més esteses és pensar que qualsevol persona que es presenti com a «terapeuta» està capacitada per tractar problemes psicològics. Però la realitat legal és molt diferent.

A Espanya, la professió de psicòleg és una professió regulada. Per poder intervenir clínicament sobre problemes de salut mental cal, en primer lloc, ser graduat o llicenciat en Psicologia. Posteriorment, és necessari haver obtingut una qualificació sanitària que habiliti per exercir en l’àmbit clínic.

Actualment, aquesta capacitació s’obté principalment per dues vies: mitjançant el títol de Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica, després de superar la formació sanitària especialitzada (PIR), o bé mitjançant el títol de Psicòleg General Sanitari, que permet desenvolupar activitat assistencial dins l’àmbit sanitari privat.

També els psiquiatres poden exercir psicoteràpia, ja que la seva formació inclou el diagnòstic i el tractament dels trastorns mentals, combinant, quan és necessari, intervencions psicoterapèutiques amb tractaments farmacològics.

Aquests professionals estan sotmesos a codis deontològics, obligacions legals, actualització continuada dels seus coneixements i responsabilitat davant possibles negligències. Això constitueix una garantia per als pacients.

En canvi, denominacions com «terapeuta», «terapeuta emocional», «terapeuta holístic» o expressions semblants no corresponen, per si mateixes, a cap professió sanitària regulada. Qualsevol persona pot utilitzar aquestes etiquetes, independentment de la seva formació acadèmica.

Això no significa necessàriament que totes aquestes persones actuïn amb mala fe. Algunes desenvolupen activitats relacionades amb el benestar, el creixement personal o l’acompanyament en processos vitals. El problema apareix quan aquestes intervencions es presenten com si fossin tractaments per a trastorns psicològics, o quan substitueixen una atenció sanitària que hauria de ser prestada per professionals acreditats.

La diferència no és només administrativa. És una qüestió de competència professional, de seguretat clínica i, sobretot, de protecció de les persones que busquen ajuda.

Els riscos d’una intervenció sense la formació adequada

Quan una persona demana ajuda psicològica acostuma a trobar-se en un moment especialment delicat. Pot sentir por, desesperança, culpa, angoixa o una gran sensació de desorientació. Precisament per aquesta vulnerabilitat, necessita rebre una atenció basada en el coneixement científic i adaptada a la seva situació concreta.

Una intervenció inadequada pot tenir conseqüències importants.

En alguns casos, es pot retardar el diagnòstic d’un trastorn que requereix una intervenció específica. En d’altres, es poden reforçar creences errònies, generar dependència del terapeuta, augmentar el sentiment de culpa quan les coses no milloren o aplicar tècniques sense cap evidència científica.

També existeix el risc de minimitzar símptomes greus sota missatges simplistes com ara «tot depèn de la teva actitud», «has de vibrar més alt» o «si no millores és perquè no t’ho proposes prou». Aquest tipus d’afirmacions no només són incorrectes des del punt de vista científic, sinó que poden incrementar el patiment de la persona.

La psicologia clínica ha avançat enormement durant les darreres dècades. Avui disposem de coneixements sòlids sobre com es desenvolupen molts trastorns psicològics, quins factors els mantenen i quines intervencions han demostrat ser eficaces.

Aquest coneixement no s’improvisa. És fruit d’anys d’estudi, pràctica clínica, investigació i actualització permanent.

Per això és recomanable que, abans d’iniciar un procés terapèutic, la persona verifiqui que el professional és psicòleg sanitari o psicòleg especialista en Psicologia Clínica —o psiquiatre quan correspongui—, que està col·legiat i que desenvolupa la seva activitat dins del marc legal establert.

No es tracta de desconfiar sistemàticament de tothom, sinó d’entendre que, quan està en joc la salut mental, les garanties professionals no són un luxe: són una necessitat.

La Teràpia Breu Estratègica: eficàcia basada en el coneixement psicològic

Dins de les diferents orientacions psicoterapèutiques que han demostrat utilitat clínica, la Teràpia Breu Estratègica ocupa un lloc destacat per la seva manera d’entendre i abordar els problemes psicològics.

Aquest model parteix d’una idea fonamental: moltes dificultats emocionals es mantenen no tant pel problema inicial, sinó pels intents de solució que la mateixa persona posa en marxa repetidament i que, sense adonar-se’n, acaben alimentant el problema.

Per aquest motiu, la intervenció no se centra únicament a comprendre l’origen del malestar, sinó sobretot a identificar els mecanismes que el mantenen en el present i introduir canvis específics que permetin interrompre aquest cercle viciós.

La Teràpia Breu Estratègica requereix d’una investigació acurada del funcionament del problema i el domini de tècniques de comunicació i d’intervenció molt concretes. No consisteix a donar consells ni a aplicar receptes universals, sinó a dissenyar estratègies personalitzades segons les característiques de cada persona i de cada problema.

Precisament perquè treballa sobre trastorns psicològics i problemes de salut mental, ha de ser aplicada per professionals amb la qualificació legal corresponent. La seva reconeguda  eficàcia i eficiència depenen tant del model terapèutic com de la competència clínica de qui l’utilitza.

Quan una persona consulta un psicòleg sanitari format en Teràpia Breu Estratègica sap que rebrà una intervenció sustentada en coneixements psicològics, en una metodologia estructurada i en criteris professionals orientats a assolir canvis significatius amb la màxima eficàcia possible.

La salut mental és massa important per deixar-la en mans de l’atzar, de promeses sense fonament o de persones que, malgrat les bones intencions que puguin tenir, no disposen de la preparació necessària.

Buscar ajuda és un acte de valentia. Escollir un professional qualificat és la millor manera de protegir aquesta decisió i d’augmentar les possibilitats d’aconseguir una millora real, segura i duradora.

L'entrada Qui pot exercir la psicoteràpia? Una qüestió de salut mental, seguretat i responsabilitat es va publicar primer en Psicobenestar.

En aquest context, activitats com la lectura o el teatre poden semblar pràctiques antigues, lentes o fins i tot prescindibles. Tanmateix, són dues de les eines més poderoses que ha desenvolupat la humanitat per comprendre’s a si mateixa i comprendre els altres. No són simplement formes d’entreteniment: són espais de transformació psicològica.

Quan llegim una novel·la o assistim a una representació teatral, entrem en mons que no són els nostres. Habitem altres vides, altres conflictes, altres emocions. Durant unes hores abandonem la nostra perspectiva habitual i ens exposem a experiències que amplien la nostra manera d’entendre la realitat.

La lectura i el teatre exigeixen una cosa que cada vegada sembla més escassa: la participació activa de la imaginació. A diferència d’altres formats on gairebé tot ens és mostrat, aquí hem de construir mentalment els personatges, els escenaris, les intencions i els significats. Aquest procés no és només cultural; és profundament psicològic.

Imaginar és una capacitat essencial per al benestar emocional. La mateixa ment que imagina personatges i històries és la que imagina solucions, alternatives i futurs possibles. Quan aquesta facultat s’empobreix, també es redueix la nostra flexibilitat davant dels problemes quotidians.

Potser una de les preguntes més rellevants del nostre temps no és què estem guanyant amb la hiperconnexió, sinó què estem deixant de cultivar quan renunciem als espais de lectura, reflexió i experiència artística.

La lectura: una escola d’empatia i complexitat

Llegir és molt més que descodificar paraules. És un exercici constant d’empatia.

Cada llibre ens convida a entrar en la ment d’algú altre. Ens permet observar els seus dubtes, les seves contradiccions, les seves pors i les seves esperances. Aquesta experiència ens obliga a suspendre, encara que sigui temporalment, els nostres judicis automàtics i a contemplar realitats diferents de la pròpia.

Diversos estudis han assenyalat que la lectura habitual de ficció afavoreix el desenvolupament de les habilitats empàtiques i de la comprensió emocional. Quan seguim la història d’un personatge, entrenem la nostra capacitat per interpretar motivacions, emocions i comportaments humans.

Aquesta capacitat és especialment valuosa en una societat cada vegada més polaritzada, on sovint es redueixen les persones a etiquetes simples. La literatura ens recorda que la realitat humana és complexa i que darrere de cada conducta acostuma a existir una història.

Des d’una perspectiva psicològica, la lectura també contribueix a l’autoconeixement. Moltes vegades ens reconeixem en els personatges que llegim. Descobrim aspectes de nosaltres mateixos que no havíem identificat o posem paraules a emocions que resultaven difícils d’expressar.

Els llibres funcionen sovint com a miralls simbòlics. Ens permeten observar-nos des d’una certa distància i comprendre millor els nostres conflictes interns.

A més, llegir implica aturar-se. Requereix concentració, temps i silenci. En un entorn saturat de distraccions, aquesta experiència es converteix gairebé en un acte de resistència. La lectura afavoreix l’atenció sostinguda, redueix la dispersió mental i ofereix un espai de calma que moltes persones troben cada vegada més difícil d’aconseguir.

No és casualitat que moltes persones descriguin la lectura com un refugi. No perquè permeti escapar de la realitat, sinó perquè ajuda a relacionar-s’hi d’una manera més rica i profunda.

El teatre: l’art de representar la condició humana

Si la literatura ens permet entrar en altres vides a través de la imaginació, el teatre afegeix una dimensió única: la presència.

Al teatre, les emocions es despleguen davant nostre en temps real. No hi ha filtres ni pantalles. Hi ha persones interpretant conflictes profundament humans davant d’altres persones.

Aquesta proximitat genera una experiència emocional especialment intensa. L’espectador no només observa una història; la viu. Riu, pateix, s’emociona i reflexiona conjuntament amb els personatges.

Des dels seus orígens, el teatre ha estat una forma col·lectiva d’explorar les grans preguntes de l’existència: l’amor, la mort, el poder, la llibertat, la culpa o el sentit de la vida. És una mena de laboratori emocional on podem contemplar situacions complexes sense haver-les de patir directament.

A nivell psicològic, aquesta experiència facilita processos d’identificació i de reflexió personal. Moltes vegades sortim d’una obra amb una pregunta que continua ressonant dins nostre durant dies.

Però el teatre no només beneficia qui l’observa. També té un enorme valor per a qui el practica.

La interpretació teatral implica posar-se en la pell d’altres persones, explorar emocions diverses i ampliar el repertori d’experiències possibles. Per aquest motiu, nombroses intervencions psicològiques i educatives han incorporat tècniques teatrals per treballar habilitats socials, autoestima, expressió emocional i flexibilitat conductual.

Representar un paper ens recorda una veritat fonamental: les persones no som éssers rígids i immutables. Disposem de múltiples maneres de pensar, sentir i actuar. Aquesta constatació pot resultar especialment alliberadora per a aquells que se senten atrapats en definicions limitadores sobre si mateixos.

La cultura com a eina de transformació personal

Des de la Teràpia Breu Estratègica sabem que els problemes psicològics no solen mantenir-se tant pel problema inicial com per les solucions que repetim sense èxit. Quan una persona queda atrapada en una determinada manera d’interpretar la realitat, el seu marge d’acció es redueix progressivament.

La lectura i el teatre poden actuar precisament en la direcció contrària.

Ambdues disciplines amplien el mapa amb què interpretem el món. Ens exposen a noves perspectives, qüestionen les nostres certeses i ens mostren que existeixen múltiples formes de comprendre una mateixa situació.

Aquest efecte és profundament estratègic. Quan una persona descobreix noves narratives, també descobreix noves possibilitats d’acció.

La literatura ens mostra personatges que superen adversitats, fracassen, rectifiquen i es transformen. El teatre ens confronta amb les conseqüències de determinades decisions i ens permet observar patrons relacionals que sovint passen desapercebuts en la vida quotidiana.

No es tracta d’utilitzar l’art com una teràpia en si mateixa, sinó de reconèixer que constitueix un extraordinari entrenament per a les capacitats que afavoreixen la salut mental: la reflexió, la flexibilitat, la tolerància a la incertesa, l’empatia i la imaginació.

Quan llegim o assistim a una obra teatral, aprenem que la realitat pot explicar-se de moltes maneres diferents. I quan canvia la manera d’explicar-nos les coses, sovint també canvia la manera de viure-les.

Potser per això la cultura continua sent una necessitat humana essencial. No perquè ens allunyi de la realitat, sinó perquè ens ajuda a veure-la amb més profunditat.

En una època dominada per la velocitat, reivindicar la lectura i el teatre és reivindicar també la capacitat de pensar, sentir i imaginar. És defensar espais on l’ésser humà pot reconnectar amb la seva vida interior i amb la dels altres.

I aquesta connexió, lluny de ser un luxe, constitueix un dels fonaments més sòlids del benestar psicològic.

L'entrada Lectura i teatre: la cultura com a aliment de la salut mental es va publicar primer en Psicobenestar.

És aquella veu amb la qual mantenim converses silencioses, desenvolupem reflexions, anticipem situacions, prenem decisions o revisem allò que hem fet. Ens dóna indicacions, ens recorda obligacions, ens ofereix suggeriments i, de vegades, ens ajuda a comprendre el que estem vivint. Tan habitual és la seva presència que gairebé mai ens qüestionem la seva existència. Forma part de nosaltres amb una naturalitat absoluta.

Aquest diàleg intern és una de les capacitats més sofisticades de la ment humana. Gràcies a ell podem planificar, aprendre de les experiències, imaginar futurs possibles i donar sentit a allò que ens passa. Sense aquesta conversa interna, la nostra capacitat d’adaptació seria molt més limitada.

Però aquesta mateixa eina que ens ajuda a orientar-nos també pot convertir-se en una font de patiment. De la mateixa manera que una mare amorosa desperta un fill amb tendresa, la nostra veu interior pot ser comprensiva, encoratjadora i protectora. No obstant això, en altres moments adopta un to molt diferent: critica, jutja, exigeix i condemna.

Quan això succeeix, allò que hauria de ser una guia es transforma en una càrrega. I com que aquesta veu no ve de fora sinó de dins, resulta especialment difícil escapar-ne. Sovint és més senzill allunyar-se d’una persona tòxica que silenciar un pensament que es repeteix incessantment dins del nostre cap.

Quan el nostre jutge intern pren el control

Moltes persones conviuen amb una veu interior extraordinàriament exigent. És aquella que apareix després d’un error per recordar-nos tot el que hem fet malament. La que ens compara constantment amb els altres. La que qüestiona les nostres decisions i ens adverteix de tots els possibles fracassos.

Aquesta veu acostuma a presentar-se com si fos racional i protectora. Sembla que ens està ajudant a evitar errors, a millorar o a preparar-nos per als desafiaments. Tanmateix, el seu efecte acostuma a ser just el contrari.

La crítica constant no genera més confiança ni més rendiment. Habitualment produeix inseguretat, por, bloqueig i una sensació permanent d’insuficiència. És com si intentéssim motivar un esportista recordant-li contínuament totes les vegades que ha fracassat. Lluny d’ajudar-lo, probablement acabaríem minvant la seva confiança.

El problema és que moltes persones han arribat a normalitzar aquest tipus de relació amb elles mateixes. Es parlen amb una duresa que mai utilitzarien amb un amic, una parella o un fill. Es recriminen errors menors, s’exigeixen una perfecció impossible i interpreten qualsevol dificultat com una prova de les seves limitacions.

Des de la psicologia, sabem que el contingut del diàleg intern influeix directament en les emocions i en la conducta. No és el mateix afrontar una situació pensant «ho intentaré i veurem què passa» que fer-ho amb la convicció que «segur que fracassaré». Les paraules que utilitzem per parlar-nos no són neutres; modelen la manera com percebem la realitat i condicionen les nostres possibilitats d’acció.

Per això resulta tan important observar no només què pensem, sinó sobretot com ens ho expliquem.

El parany de voler controlar els pensaments

Quan determinats pensaments ens generen malestar, la reacció més habitual és intentar eliminar-los. Volem deixar de preocupar-nos, deixar de dubtar o deixar de pensar en allò que ens angoixa.

A primera vista sembla una estratègia lògica. Si un pensament em fa patir, el millor serà expulsar-lo de la meva ment. Tanmateix, la realitat psicològica és molt més complexa.

Un dels fenòmens més curiosos del funcionament mental és que, sovint, allò que intentem no pensar acaba ocupant encara més espai. Si algú ens demana que durant els pròxims trenta segons no pensem en un elefant rosa, probablement la imatge apareixerà de manera immediata a la nostra ment.

El mateix succeeix amb moltes preocupacions, pors o dubtes. Quan iniciem una lluita frontal contra un pensament, el cervell es veu obligat a supervisar constantment si aquest pensament està apareixent o no. I aquesta vigilància permanent acaba mantenint-lo actiu.

Des de la Teràpia Breu Estratègica, desenvolupada per autors com Giorgio Nardone, s’ha observat que sovint els problemes psicològics no es mantenen tant per la seva causa original com per les solucions que la persona intenta aplicar per resoldre’ls. En el cas dels pensaments intrusius, les preocupacions o els dubtes recurrents, l’intent constant de controlar-los, bloquejar-los o expulsar-los de la ment acostuma a reforçar-los encara més. És el que s’anomena una solució intentada disfuncional: una estratègia que sembla lògica però que acaba alimentant el problema que pretén resoldre.

Així es crea un cercle viciós. Com més intentem controlar una idea, més presents estem a la seva existència. Com més atenció li dediquem, més important sembla. I com més important sembla, més difícil resulta deixar-la anar.

Des d’aquesta perspectiva, la pregunta deixa de ser «per què tinc aquest pensament?» per convertir-se en «què estic fent per intentar gestionar-lo i quin efecte està tenint?». Aquest canvi de focus resulta fonamental, perquè sovint és aquí on es troba la clau de la transformació.

Moltes de les dificultats relacionades amb l’ansietat, les obsessions o la rumiació mental es mantenen precisament per aquest mecanisme. No tant pel contingut inicial del pensament, sinó per la batalla incessant que la persona estableix contra ell.

Paradoxalment, de vegades la solució no consisteix a pensar menys, sinó a deixar de lluitar tant contra el fet de pensar.

Aprendre a relacionar-nos d’una altra manera amb la nostra ment

La qüestió no és eliminar el diàleg intern. Això seria impossible. La ment produeix pensaments de manera contínua, igual que el cor batega o els pulmons respiren. El que sí podem fer és modificar la relació que mantenim amb aquests pensaments.

La Teràpia Breu Estratègica no persegueix que la persona pensi sempre de manera positiva ni que elimini qualsevol idea desagradable. El seu objectiu és ajudar-la a sortir dels cercles viciosos que mantenen el patiment. En moltes ocasions, això implica deixar de lluitar contra certs pensaments i començar a modificar la manera com s’hi respon. Quan desapareix la batalla constant, el pensament acostuma a perdre força i protagonisme de manera espontània.

Des d’una perspectiva estratègica, sovint resulta més útil observar el diàleg intern que intentar controlar-lo. Adoptar una posició de curiositat en lloc de confrontació. Donar-li un espai oportú a aquesta veu en comptes d’intentar ofegar-la.

Quan una persona comença, no sols a escoltar-se,  si no a ser ella qui de forma activa i estratègica implementa una determinada prescripció  (que s’ajusta a cada cas en particular) paradoxalment, recupera el control perdut sobre aquest tipus de pensament.

Una de les paradoxes més conegudes d’aquest enfocament és que allò que intentem evitar obsessivament acostuma a perseguir-nos amb més intensitat. Per contra, quan deixem d’organitzar la nostra vida al voltant d’evitar un determinat pensament, aquest sovint acaba perdent la seva capacitat de dominar-nos.

També és útil desenvolupar una actitud més compassiva cap a nosaltres mateixos. No es tracta d’enganyar-nos amb missatges excessivament positius ni de negar les dificultats. Es tracta d’aprendre a parlar-nos amb el mateix respecte i comprensió que oferiríem a algú que apreciem.

Quan cometem un error, podem convertir-lo en una condemna o en una oportunitat d’aprenentatge. Quan apareix la por, podem interpretar-la com una prova d’incapacitat o com una reacció humana normal davant la incertesa.

La diferència no és menor. La manera com ens parlem condiciona profundament la manera com vivim.

Fer les paus amb la veu interior

Potser un dels objectius més importants del creixement personal no és silenciar la nostra veu interior, sinó aprendre a conviure-hi d’una manera més saludable.

La ment continuarà generant dubtes, preocupacions, records i anticipacions. Forma part de la seva naturalesa. El problema apareix quan concedim a cada pensament la categoria de veritat absoluta o quan permetem que el nostre jutge intern dirigeixi la nostra vida.

Des de la mirada estratègica, el problema no és que la ment produeixi pensaments incòmodes. Tots els éssers humans els tenim. El que marca la diferència és la relació que establim amb ells. Quan deixem d’alimentar determinades dinàmiques de control, vigilància o lluita, moltes vegades el malestar es redueix de forma sorprenent. No perquè els pensaments desapareguin, sinó perquè deixen de governar la nostra conducta.

Tal com assenyalava Paul Watzlawick, una de les figures més influents de l’Escola de Palo Alto i inspirador de la Teràpia Breu Estratègica, moltes dificultats humanes es mantenen perquè insistim a aplicar una mateixa solució que no funciona. En el cas del diàleg intern, intentar controlar obsessivament la nostra ment pot acabar convertint-se en part del problema.

La qualitat de la nostra vida depèn, en gran mesura, de la qualitat de la relació que mantenim amb nosaltres mateixos. I aquesta relació es construeix cada dia a través de milers de petites converses internes que sovint passen desapercebudes.

Potser val la pena escoltar-les amb més atenció.

Perquè la veu que ens acompanya constantment pot convertir-se en una presó de dubtes i exigències, o bé en una aliada capaç d’orientar-nos, sostenir-nos i ajudar-nos a avançar. La diferència no rau tant en el fet de tenir pensaments, sinó en la manera com decidim relacionar-nos amb ells.

I potser aquesta és una de les aportacions més valuoses de la Teràpia Breu Estratègica: recordar-nos que no sempre patim pel que ens passa, sinó per la manera com intentem gestionar-ho. Quan deixem de lluitar contra la nostra pròpia ment i aprenem a relacionar-nos-hi d’una manera diferent, sovint descobrim que allò que semblava una batalla impossible comença, finalment, a perdre força.

L'entrada Els diàlegs interns o les veus interiors es va publicar primer en Psicobenestar.

La sexualitat és una de les experiències humanes més íntimes, complexes i sensibles. Malgrat això, sovint es continua abordant des d’una mirada simplista: o bé des de la biologia i el rendiment físic, o bé des d’un discurs superficial centrat en el plaer immediat. Però la sexualitat no és només una funció corporal. És també una experiència emocional, relacional, simbòlica i psicològica.

En consulta, moltes persones arriben convençudes que tenen un «problema sexual» quan, en realitat, el que hi ha és una dificultat relacional, una por profunda, un conflicte amb la pròpia identitat o una lluita constant amb les expectatives. El cos parla allò que moltes vegades no sabem expressar amb paraules.

Les dificultats sexuals rarament apareixen del no-res. Sovint són el resultat d’un cercle viciós que es construeix lentament: una experiència negativa, una por anticipatòria, una autoobservació excessiva, una necessitat de control o una exigència de «funcionar bé». A partir d’aquí, la sexualitat deixa de ser espontània i es converteix en una prova.

Aquesta és una de les grans paradoxes del funcionament humà: quan intentem controlar de manera excessiva allò que hauria de fluir de forma natural, acabem bloquejant-ho. Com més una persona intenta assegurar-se que tindrà erecció, orgasme o desig, més pendent està d’ella mateixa i menys connectada es troba amb l’experiència.

Des de la Teràpia Breu Estratègica, desenvolupada per autors com Giorgio Nardone i Paul Watzlawick, no s’entén el problema sexual només com un símptoma a eliminar, sinó com un sistema de funcionament que es manté viu a través de les solucions intentades. És a dir, moltes vegades no és tant el problema inicial el que perpetua el malestar, sinó els intents repetits de resoldre’l.

Per exemple, una persona que després d’un episodi puntual de dificultat erèctil comença a controlar obsessivament les seves sensacions, a evitar certes situacions o a anticipar el fracàs, acaba alimentant exactament allò que vol evitar. El problema deixa de ser sexual i passa a ser relacional amb la pròpia por.

La sexualitat humana no funciona bé sota vigilància constant. Necessita presència, connexió i permissivitat. I això és especialment difícil en una societat que ha convertit el sexe en una mena d’examen permanent.

Les principals disfuncions sexuals i què acostuma a haver-hi darrere

Les disfuncions sexuals són molt més freqüents del que es pensa, però continuen envoltades de silenci, vergonya i desinformació. Tant homes com dones poden experimentar dificultats sexuals en algun moment de la seva vida, i això no implica necessàriament una patologia greu.

Entre les dificultats més habituals en homes hi trobem la disfunció erèctil, l’ejaculació precoç i la disminució del desig sexual. En les dones, són freqüents problemes com l’anorgàsmia, el dolor durant les relacions sexuals, el vaginisme o la falta de desig. Tot i que cada cas és únic, hi ha alguns patrons psicològics i relacionals que apareixen sovint.

La disfunció erèctil, per exemple, moltes vegades no té un origen orgànic sinó ansiós. L’home entra en un estat d’autoobservació constant: es controla, es vigila, es pregunta si «estarà a l’altura». Aquesta hipervigilància trenca la naturalitat de la resposta sexual i activa encara més l’ansietat.

L’ejaculació precoç acostuma a funcionar com un mecanisme automàtic alimentat per la por al fracàs i la necessitat de controlar. Com més intenta una persona retenir o controlar l’excitació abans es produeix la paradoxa que el porta a l’ejaculació no desitjada. 

En el cas del desig sexual baix, moltes vegades el problema no és l’absència de desig, sinó la pressió perquè aparegui. Quan la sexualitat es viu com una obligació, una expectativa o una exigència relacional, el desig desapareix. El desig necessita llibertat psicològica, no imposició.

En les dones, el dolor sexual o el vaginisme sovint estan vinculats a experiències de por, inseguretat, culpa, educacions sexuals restrictives o relacions on no existeix una sensació real de confiança i seguretat emocional. Però més enllà de les etiquetes diagnòstiques, hi ha una qüestió essencial: moltes persones viuen la sexualitat desconnectades del propi cos i excessivament centrades en el rendiment.

Moltes persones creuen que una bona sexualitat implica tenir desig constant, orgasmes intensos sempre, absència total d’inseguretats i relacions perfectament espontànies. Quan la realitat no coincideix amb aquesta fantasia, apareixen la frustració i la sensació de fracàs.

Les solucions intentades que mantenen el problema

Un dels conceptes centrals de la Teràpia Breu Estratègica és que els problemes persisteixen perquè les persones repeteixen una vegada i una altra solucions que no funcionen. En sexualitat, això és especialment evident. Davant una dificultat sexual, les persones acostumen a reaccionar de tres maneres: intentant controlar més, evitant les situacions o buscant garanties constants.

La persona que controla excessivament les seves sensacions sexuals queda atrapada en una mena de monitoratge intern permanent. En lloc de viure l’experiència, s’observa a ella mateixa des de fora. Qui evita les relacions sexuals per por al fracàs aconsegueix un alleujament momentani, però reforça encara més la por a llarg termini.

I qui necessita garanties contínues —preguntant a la parella si tot va bé, buscant confirmacions o comparant-se constantment— acaba depenent cada vegada més de la validació externa. Aquestes dinàmiques creen un cercle viciós molt potent. Per això, la Teràpia Breu Estratègica no es limita a parlar del problema o analitzar-ne les causes passades durant anys. El focus se situa en entendre com funciona el problema en el present i quines dinàmiques el mantenen viu.

L’objectiu és desbloquejar el sistema. Això implica ajudar la persona a deixar de lluitar contra determinades sensacions, reduir el control excessiu, modificar rituals disfuncionals i recuperar una relació més espontània amb el propi cos i amb l’altre. En molts casos, es treballa amb experiències concretes i prescripcions estratègiques dissenyades específicament per trencar el cercle del problema.

Per exemple, en alguns casos d’ansietat sexual es proposa temporalment eliminar l’objectiu de «funcionar sexualment» i recuperar el contacte corporal sense exigència de rendiment. Això redueix la pressió i permet reconnectar amb el desig i el plaer des d’un altre lloc. En altres casos, es treballa la necessitat de control ajudant la persona a experimentar conscientment allò que intenta evitar. Aquesta aparent paradoxa permet reduir la por i recuperar sensació de domini real.

La clau no és forçar el canvi, sinó modificar el funcionament que alimenta el problema.

Una nova manera d’entendre la sexualitat

Vivim un moment històric paradoxal. Mai s’havia parlat tant de sexualitat i, alhora, mai hi havia hagut tanta confusió, pressió i desconnexió. Existeix més informació que mai, però això no sempre implica més comprensió. De fet, moltes persones estan saturades de missatges contradictoris: d’una banda, se’ls diu que han de viure la sexualitat amb absoluta llibertat; de l’altra, senten una enorme pressió per ser atractives, desitjables i sexualment exitoses.

La sexualitat contemporània oscil·la sovint entre la hipersexualització i la dificultat per construir intimitat real. Cada vegada hi ha més persones que tenen relacions sexuals però menys capacitat de connexió emocional. Més estímuls, però menys presència. Més exhibició, però menys autenticitat.

També s’observa un augment de les dificultats relacionades amb la immediatesa. La cultura actual ens acostuma a obtenir resultats ràpids, controlar emocions i evitar qualsevol frustració. Però la sexualitat humana no respon bé a aquesta lògica. La intimitat necessita temps, vulnerabilitat i confiança. I això implica acceptar la imperfecció.

Des d’una mirada clínica i humana, una sexualitat saludable no és aquella on tot funciona sempre perfectament. És aquella on existeix espai per al desig, per a la comunicació, per a la incertesa i per a la connexió genuïna. La sexualitat madura no es construeix des del rendiment, sinó des de la presència.

Per això, moltes vegades el treball terapèutic no consisteix només a «resoldre una disfunció», sinó a ajudar la persona a transformar la manera com viu el propi cos, el vincle amb l’altre i la relació amb les seves emocions.

La Teràpia Breu Estratègica ofereix una mirada especialment útil perquè no patologitza la persona ni redueix el problema a una etiqueta diagnòstica. Entén que el malestar té una lògica de funcionament i que, quan aquesta lògica canvia, la persona recupera flexibilitat, espontaneïtat i benestar.

Parlar de sexualitat amb profunditat implica anar més enllà dels mites, del rendiment i de les aparences. Implica entendre que, darrere de moltes dificultats sexuals, hi ha pors humanes universals: la por a no ser suficient, a no ser desitjat, a perdre el control, a decebre o a mostrar-se vulnerable.

I també implica recordar una idea fonamental: la sexualitat no és una prova que s’hagi de superar, sinó una forma de relació amb un mateix i amb l’altre. Quan deixa de ser un examen, pot tornar a ser una experiència viva, lliure i profundament humana.

L'entrada Sexualitat, malestar i canvi: una mirada clínica des de la Teràpia Breu Estratègica es va publicar primer en Psicobenestar.